De reines i 'damos'

16 agost 2017 01:00h

Mai vaig voler ser reina o dama de les festes del meu poble, a diferència de moltes xiques de la meua edat. Tampoc casar-me o ser mare; tot i que això és una altra història, íntimament lligada, però una altra història... Si tot el món desitja una cosa que tu no, pots arribar a pensar que eres especialeta. Sobretot si també els xiquets s’interessen per alguna cosa que no els toca i que tu, estranyament, rebutges.

Amb quinze anys, em va impressionar molt veure un damo d’honor al llibre de festes de l’Alguenya. Era 1995. Eixa sensació m’ha acompanyat fins a hui i torna cada estiu amb les celebracions populars dels nostres pobles. Des de llavors, i més ara que ens proposem transformar els models socioculturals hegemònics que influeixen en les nostres formes d’estar, pensar, sentir, fer... i que ens limiten i ens amputen com a individus i com a societat, he tingut la necessitat de preguntar-li per què. Aquest agost he decidit buscar-lo. L’he trobat a Barcelona.

Pablo Pérez Mira tenia set anys quan es va posar el seu primer esmòquing. Va ser un moment molt especial, una de les primeres imatges que té de les seues festes patronals. Encara se’n recorda damunt de la carrossa, tirant confeti a la gent que s’amuntonava al carrer, passant calor i rient amb el seu millor amic, Enrique Molina Mira. Els dos formaven part de la cort d’honor infantil, amb les seues companyes de classe Arantxa Aldeguer Riquelme i Natalia Santularia Zendronska. Eixe any no hi havia reina infantil.

A l’Alguenya, a diferència d’altres municipis on l’elecció es realitza mitjançant un jurat o una votació popular, la designació del títol és particular; des de 1969 són les pròpies famílies les que acorden els rols que desenvoluparan les xiquetes i presenten la proposta a la comissió de festes. Aquell any, al poble, només tenien dues dames infantils. Davant la falta de participació femenina i el risc de pèrdua de la tradició, les mares van decidir completar el grup amb representants masculins.

“No erem damos sinó acompanyants”, matisa Pablo. De fet, hi havia diferències entre ells i elles a més de les purament estètiques (roba, banda, corona...). Per exemple, a les xiques les arreplegaven i les tornaven a casa en cercavila; als xics, no. “Entenc que puga resultar xocant des de fora, però nosaltres ho vam viure amb molta normalitat. Va ser molt agradable”, afegeix. De l’experiència destaca l’orgull de representar el seu poble i la possibilitat de conéixer altres llocs, gents i cultures. Potser foren massa xiquets, com ell mateix apunta, per adonar-se’n de les diferències de gènere i del sexisme cultural, en particular en les festes tradicionals. Ara bé, la realitat és que aquella acció, encara que inconscient, va despertar curiositat, i preguntes almenys en el meu entorn. I una comunitat que pregunta, pensa.

Pensem. La història de Pablo ens ve al pèl per plantejar una qüestió: Quin és el sentit actual dels regnants femenins festers? Parlem d’un fenomen àmpliament estès en els nostres territoris que l’historiador Enrique Antuña Gancedo vincula amb els rituals d’entrada de les dones règies a les corts, on se les utilitzava com a “component d’un cerimonial espectacular dissenyat per a enlluernar visualment i servir de reforç estètic a la solidesa política de la monarquia.” Pot ser que la necessitat de perpetuar-se haja reforçat aquesta pràctica a alguns municipis progres en els últims temps? Sobre les reines contemporànies, l’autor explica que la seua és bàsicament una funció decorativa: la presència passiva, embellidora, en els actes de la celebració i, sobretot, l’exhibició pública espectacular que simula (és a dir, fingeix) protagonisme actiu. Són reines que regnen però no governen, assenyala Gil-Manuel Hernández i Martí de les falleres; éssers relatius sense autoritat, valorades pel que són (dones) no pel que fan, que necessiten ser (ad)mirades com si foren objectes per existir. Quin missatge estem enviant a la gent jove? No contradiu el discurs, fins i tot l’institucional, de la igualtat?

Hi ha construccions simbòliques que determinen el significat de ser home i de ser dona. Com diria Simone de Beauvoir, no es naix dona, s’arriba a ser-ho. El mateix passa amb ells. Construïm les nostres identitats individuals i col·lectives a partir de certs referents i models socials, de creences, valors i pràctiques compartides, les quals estimulen o limiten les nostres capacitats i aspiracions. “Fan falta ogres i dragons perquè existisquen princeses captives”, escriu Beauvoir en El segon sexe (Edicions 62, 1968). Si la representació de les dones a l’espai públic és escassa i estereotipada (només hem d’obrir un llibre de text o veure qualsevol pel·lícula comercial) i les poques referències amb què hi comptem són misses i animadores, rarament hi haurà dones interessades a descobrir el món que les envolta i per reafirmar la seua llibertat, i cite Teresa López Padina.

Sempre vaig voler ser Atreiu, no l’Emperadriu Infantil, a diferència de moltes xiques de la meua edat; descobrir i contar el món amb els meus sentits, amb paraules pròpies, com feia la gent a qui llegia. Tindre referències diverses, com les literàries, estimula canvis. Més suport a la cultura del llibre i menys parafernàlia patriarcal.

next