Cosir el temps

En “Cartes teixides”, un article publicat en la revista Arte y parte el 1998, Elena del Rivero (València, 1952), artista instal·lada a Nova York des de principis dels 90, diu a propòsit de la seua obra: “Faig ús fonamentalment de la costura i, en general, del teixir, per recordar les tasques del brodat i de la cura de la casa [...] Durant mil·lennis, les dones han dedicat les seues vides a filar i teixir mentre cuidaven els fills i feien els treballs domèstics. Fil, tela, seda... materials efímers, que volen ser metàfora de la vida i de les feines de les dones que els han confeccionat i emprat en el passat”. No debades ha dut a terme moltes de les seues peces amb aquests elements; només cal veure La perfecta casada (2001), que parteix del llibre homònim de fray Luís de León, un tractat sobre el matrimoni. En aquesta instal·lació, des d’una reixa entreoberta ubicada a la paret, sorgeix la cua de tul d’un vestit de núvia de dènou metres de longitud sobre la qual ella i altres companyes van cosir els fulls solts de tres exemplars d’aquest manual de tal manera que els punts invaliden les paraules i impedeixen la lectura. Paradoxalment, el resultat d’una ocupació considerada femenina anul·la un text en què es defensa el confinament de les dones a l’àmbit familiar, un espai on havien de dedicar molt de temps a aquesta labor. Sovint, també estableix una relació directa entre la costura i l’escriptura, en aquest cas epistolar, una altra forma d’expressió molt vinculada a la tradició femenina, en les diverses sèries de Letters (Cartes, 1992-99). Alhora, en Sewing Minimalism (Cosint el Minimalisme, 1994-95), critica la mirada masculina i l’austeritat d’aquest corrent introduint, a més de components de fabricació industrial, com cremalleres i teixits sintètics, altres orgànics, com el cotó i el paper artesanal.

Elena del Rivero, 'La perfecta casada', 2001

Del Rivero es reconeix deixebla de les artistes, crítiques i historiadores de l’art nord-americanes que, durant les dècades dels 60 i 70 del segle passat, van revisar el cànon amb què es jutjava l’excel·lència de les obres i que van arribar a la conclusió que aquest seguia els mateixos valors de la societat patriarcal que l’havia generat. Un cànon que deixava fora, doncs, qualsevol activitat creativa que es poguera classificar com a cultura popular, artesania o passatemps; és a dir, bona part de les pràctiques fetes per les dones. La resposta de les artistes es va desenvolupar en distintes direccions: proposar temes ignorats pels homes, subvertir les convencions amb què es representaven les dones, i, finalment, utilitzar tècniques pròpies de les tasques femenines per crear obres d’art elevat. Unes directrius que apareixen, per exemple, en The Dinner Party (1974-78), de Judy Chicago (1939), una instal·lació en què prenen protagonisme plats de porcellana, copes i tovalles brodades; trenta-nou coberts disposats en una enorme taula triangular, un gran banquet cerimonial, que fan referència a trenta-nou figures femenines cèlebres, mitològiques o reals, des de Safo a Virginia Woolf.

Judith Leyster, 'Dona cosint a la llum d'una candela', 1633Títol

Un dels 999 noms inscrits al sòl de marbre de The Dinner Party, que se sumen als trenta-nou anteriors, és el de Judith Leyster, l’autora d’una de les primeres pintures holandeses que es centren en l’assumpte de la costura, Dona cosint a la llum d’una candela (1633) -més endavant, altres, com Vermeer, ho farien de manera més edulcorada, més idealitzada-. Ella, però, un parell d’anys abans, ja havia tocat aquesta activitat, tot i que associada a un altre tema, en La proposició. En aquestes dues obres, el focus lumínic té una importància capital, tant per la seua presència com pels efectes de clarobscur que provoca en les estances on es desenvolupen les escenes, sòbries i de tonalitats apagades. En la que ens ocupa, la resplendor penetra des del fons a l’espai principal a través d’una franja central, que divideix la composició en dues parts quasi simètriques: a l’esquerra, la mare asseguda de tres quarts; a la dreta, un nen i una nena escalfant-se a la vora del foc. Ella cus amb l’escassa claredat que li arriba –als laterals predominen les ombres- i, alhora, té cura dels dos fills. Tot sembla indicar que es tracta d’una llar humil en què aquesta tasca devia tindre la finalitat d’aportar ingressos més que no pas demostrar la virtut domèstica. Només en el cas de les classes altes, la costura, el brodat, les puntes, el teixit de tapissos... formaven part de l’educació a fi d’evitar l’ociositat. La protagonista del quadre de Judith Leyster sembla parlar, puntada a puntada, de reclusió, de renúncies, d’abnegació, de silenci, d’absències, de resignació..., de tot allò del que no podia fugir. Ara, amb l’agulla, artistes com Elena del Rivero trenquen els esquemes imposats des de fa tants segles i creen obres artístiques en què es reivindica aquesta labor i el treball callat, ignorat i sovint efímer dut a terme per les dones al llarg del temps.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat