El lingüista Jesús Tuson va faltar dissabte passat a Barcelona. Un entre tants valencians de naixement que han esdevingut catalans per residència, treball i voluntat. No ho dic de forma retòrica, sinó com a simple constatació biogràfica. Precisament a Barcelona, Tuson va “descobrir” la llengua de la seua ciutat d’origen com a vehicle d’accés a la universalitat cultural. Una dada rellevant per a valorar l’obra que ha desplegat al llarg de la seua prolífica vida. Com subratlla el sociòleg Richard Sennet, els fets biogràfics influeixen en la investigació social perquè els analistes solen parlar d’ells mateixos.
Jesús Tuson va ser cofundador del Departament de Lingüística de la Universitat de Barcelona i allà va desplegar una carrera acadèmica sòlida; però, sobretot, va dissenyar una vastíssima obra d’anàlisi i divulgació del fet lingüístic com a fet social, per dir-ho com F. Vallverdú. Una raresa, si bé ho mirem, en l’hermètic medi universitari, massa reclòs en la citació autoreferencial. “Mai no he escrit per als meus col·legues”, va declarar Tuson en algun lloc. Una confessió redundant per als lectors d’El luxe del llenguatge (1986) i Mal de llengües (1988), amb els quals ja s’havia aventurat fora del castell estamental. Llibres com L’escriptura (1996), Històries naturals de la paraula (1998), ¿Com és que ens entenem? (1999), Una imatge no val més que mil paraules (2001) o Patrimoni Natural (2004) han estat validats, finalment, per les regles del mercat obert, el jutge menystingut pels gurús de l’acadèmia. Un èxit sense reserves si el que desitgem és la circulació social de les nostres opinions.
El pas del tractat acadèmic a l’assaig divulgatiu és una segona dada significativa en l’obra de Tuson. Al capdavall, l’assaig és un gènere didàctic: l’eina d’intervenció social dels alegres descendents de Michel de Montaigne, il·lustrats i moralistes més o menys descreguts, que solen ser els millors. El fet que Tuson “assage” sobre el llenguatge –la institució més antiga i calidoscòpica de la Humanitat– subratlla la seua voluntat d’intervenció sobre la complexitat geogràfica i sociocultural, sovint interpretades per mitjà del darwinisme triomfant. Ben mirat, Tuson reivindica la diversitat sociolingüística com la mare de totes les diversitats, ja que els idiomes són les xarxes de connexió amb els nostres medis socioculturals. Al capdavall, la nostra competència lingüística és el mapa de les vides que hi ha dins de la nostra vida i dels grups socials a què pertanyem. De les vides que expressem d’una forma directa, de les que vivim vicàriament per mitjà de les tecnologies –l’escriptura n’és la primera!– o de les que amaguen per mitjà dels usos metafòrics que Tuson va estudiar en Això és (i no és) Allò (2008) darrere els passos de George P. Lakoff i Mark Johnson.
A proposta de Mavi Dolç i meua, Jesús Tuson va inaugurar les Jornades de Sociolingüística d’Alcoi de 2001 –les darreres d’aquella universitat popular dirigida per Anna-R. Serrrano– amb la conferència “El valor de la diversitat en la comunicació global”. Dies després del traspàs de Tuson, recorde aquella conferència –que obri el llibre Llengües globals, llengües locals (Bromera, 2012)– per la seua claredat expositiva. Llegida ara, trobe, d’afegit, que manté també la vigència del contingut, potser per a desesperació nostra. En aquell text que evoque per raons personals, com en la resta de l’obra, Tuson es fa sempre entenedor amb una prosa sense pirotècnia verbal, al servei de l’eficàcia comunicativa. Una condició inexcusable si considerem la divulgació de la saviesa com la benzina democratitzadora del progrés.
Vista en conjunt, l’obra de Tuson és un viatge apassionat per l’univers dels usos lingüístics, amb un contingut ben suggeridor i a voltes polèmic, cosa d’agrair. Facen vostès el favor de llegir-lo. Aquest és l’homenatge que es mereix aquest català de València, que a mi, cara a cara, em recordava W. G. Sebald. Que en pau descanse, que ausades que va treballar en vida.
