El mas

17 agost 2017 01:00h

Tinc un amic que es va criar en un mas molt a prop de la ratlla que delimita les comarques de l’Horta i de Camp de Morvedre, a uns centenars de metres d'un dels vessants del mont Picaio.

El seu pare treballava per a un conegut comerciant de la comarca de la Plana. Poc després d’entrar el meu amic a l’escola, la família es va comprar un pis i es va posar a viure al nucli urbà.

Quan venien els mesos de calor, el seu pare, que continuava treballant a la finca, ens invitava a tota la colla a anar al mas i refrescar-nos en la bassa de reg. Aleshores no hi havia piscina municipal; les piscines eren una cosa exòtica, només a l’abast dels rics i famosos clients del complex turístic Monte Picayo, hui tancat.

Solíem anar a peu per un camí llarg, polsós, entre tarongerars ubèrrims. En arribar-hi séiem una estona en la frondosa pineda que hi havia en un lateral de l’edifici i berenàvem. Amb el darrer mos en la boca, ens llançàvem a l’aigua gèlida de la bassa entre crits i escarafalls. Eren dies feliços que guarde zelosament en un calaix de la memòria.

Fa poc que he tornat a recórrer aquell camí. Un camí en bona part desdibuixat pel traç d’un immens polígon de parcel·les buides, extensos parcs amb quatre arbres mal comptats i contínues rotondes semblants a enormes punts suspensius. Un espai on de tant en tant es veu algú que bada o que lluita sacrificadament contra els alts nivells de colesterol.

No sé què li va passar a la classe política d’aquest país i, per què no dir-ho, a bona part de l’electorat durant l’anomenada bombolla immobiliària. Es van emborratxar de rajoles, ciment, asfalt..., presos per la idea de construir centenars de vivendes, de crear polígons industrials en tots els punts cardinals del terme, de multiplicar per tres, per cinc, per set, el nombre d’habitants sense tindre en compte que els nouvinguts necessitarien coses tan bàsiques com ara electricitat o aigua potable, tan justeta aquesta darrera per ací. Estaven cecs, ebris per destruir un paisatge agrari que va costar segles d’alçar entre aiguavessos i aiguamolls. Pareixia la venjança d’un poble que s’havia fet ric amb un producte, la taronja, que ara no donava beneficis després d’haver-li tret tot el suc. Un poble aparentment incapaç de crear alternatives sostenibles i rendibles al monocultiu dels cítrics i que ara es dedicava a malvendre les terres que regaren amb suor i sang els seus pares i avis.

El nombre de parcel·les buides en aquest polígon i en altres situats en cada cantó del terme és més que notable. El nombre de vivendes buides en els diversos barris que conformen el nucli urbà, també. Era realment necessària tanta destrucció o només responia a una política mentidera basada en l’especulació urbanística que ha fet rics només uns pocs? 

A l’extrem del polígon encara resta en peu el mas. El circumda una tanca de metall. Encara es pot veure el camí d’entrada amb algunes de les seues palmeres, ara velles i escanyolides, la pineda descuidada i la bassa de reg buida. És envoltat de carrers desèrtics d’un polígon quasi buit.

El mas s’alça al costat de l’autovia com l’espectre d’un passat agrari esplendorós. Com un petit recordatori del paradís perdut que fou la nostra infantesa.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next