L’any 1962 va ser el del primer disc de The Beatles i també de Raimon, l’any de la publicació de Nosaltres els valencians i El País Valenciano de Joan Fuster i l’any que va vindre al món, el dia 28 d’agost, festivitat de sant Agustí, Francisco Camps Ortiz, un home que tenia un somni i el va fer realitat, encara que es va convertir en un malson per a la immensa majoria dels valencians.
El futur president dels sastres exclusius, els Ferrari rojos, els iots de la copa Amèrica i els amiguets de l’ànima havia estudiat als jesuïtes, com Déu mana, i s’havia llicenciat en Dret, abans d’apuntar-se a unes Nuevas Generaciones que feien olor de ràncies, l’any 1982. Amb paciència i perseverança, perquè ni el carisma ni l’eloqüència eren dues de les seues virtuts, Paco Camps ja era regidor de l’Ajuntament de València l’any 1991. Un càrrec que li va permetre fer bones amistats i es va convertir en el trampolí des d’on va fer el salt a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, l’any 1997.
Encara que la gestió de Paco Camps al front d’aquella conselleria no es podria comparar, posem per cas, al segle de Pericles, l’educació, la cultura i la ciència valencianes havien estat, i ho estarien encara alguns anys després, en mans pitjors, de manera que li hauríem de mostrar una miqueta d’agraïment perquè no la va desmuntar ni va privatitzar totes les escoles, biblioteques i laboratoris.
Però si el càrrec de conseller ja sobrepassava de bon tros les capacitats del nostre home, no arribava a satisfer del tot la seua ambició política, com sol passar amb la gent que va d’humil per la vida, amb cara de no haver trencat mai un plat i pensant “Senyor, per qué, a qui fotré?”, però no té escrúpols a l’hora d’eliminar enemics.
Per aquell temps, la situació social, econòmica i política era tan putrefacta que els militants del Partit Popular valencià es dividiren entre ‘zaplanistes’ i ‘campsistes’, com si digueres que havien de triar entre Lenin i Trotski, Paul i John o Bernat i Baldoví. Que els espavilats que pretenien regir el nostre destí s’hagueren de retratar amb la cara d’espardenya de Zaplana o la cara de “curita” de Camps per assegurar-se un jornalet i un bon passar en l’administració que paguem entre tots, a més de ser un sainet una miqueta gore, era també la punta de l’iceberg sota la qual s’amagava tota la corrupció que ha anat aflorant des que Camps va assumir el càrrec de president dels valencians, l’any 2003.
Han passat ja quasi quinze anys des d’aquell dia nefast. Alguns del protagonistes principals de la tragèdia ja no estan entre nosaltres, uns pocs reposen a la presó i la majoria ha passat a millor vida sense haver de donar explicacions i, sobretot, sense tornar-nos els diners que ens furtaren presumptament, per tot el morro.
No fa tants anys com podríem imaginar. Tal dia com hui, quan Paco Camps fa 55 anys, hi havia el costum de recollir l’espígol, que no sols dissimula les pudors sinó que també ajuda a dormir. I en això estem els valencians que hem superat aquella època fosca: mig endormiscats i tractant de dissimular la pudor que ens ofega.
