Quan la vida és un festival

"Vaig a vore si tenen cervesa sense gluten" són les primeres paraules que vaig pronunciar dijous passat, al començament de la vintena edició del festival Sonorama a Aranda de Duero (Burgos). No ho feia per fotre (que Déu em perdone), sinó perquè setmanes abans la seua responsable de xarxes socials m'havia confirmat públicament que així seria. Atenció que ve gir de guió: no en tenien! Després de queixar-me al meu compte de twitter, vaig preguntar que si tenien cassalla, perquè era l'únic remei capaç de curar la pena que s'havia instal·lat al meu cos. Un "¿Cazaqué?" seguit de la meua amiga Ana amb els ulls molt oberts i volent matar-me, em va fer vore que era hora de fer-nos el primer calimotxo de la jornada i començar a gaudir del festival. El primer concert era d'un senyor molt asturià i molt trist i molt d'esquerres i amb molta pinta de fer-li falta un bon plat d'arròs caldós: Nacho Vegas. I clar, entre tanta tristor i tant de fred jo necessitava fer-me un altre calimotxo per mitigar les ganes de morir-me "Chicas, voy a hacerme otro mini de calimocho". Curtcircuit. Terratrèmol. Mon cul per amunt: clar, a la gent de la meseta encara li costa assumir que els valencians ho "fem" tot. La becaeta de després de dinar, un café, una cervesa, la pel·lícula de la tele. Al grup hi havia un saragossí, Pablo, i ben bé que estiguérem parlant de les nostres particularitats mentre les altres xicones ens miraven amb cara d'haver vist la Geperudeta vestida de cabaretera: a eixa conversa vaig aprendre que el seu "¡Co!" és el nostre "Xe!". Eixe dijous era el concert de celebració dels vint anys, i com quan estàs al col·le I vols ser el més guai de tots: convides a tots els teus amiguets més espavilats perquè, qui et critica, es muira d'enveja fins despús-demà. Marina, l'amiga del grup amb el verí de la radio a les venes (com si de Rodolf Sirera es tractara), va deixar constància a Radio 3 de la meua perla estelar "Lori Meyers que no són Lori Meyers" per tal de referir-me a un senyor que jo no havia escoltat mai però que té nom de barri de Tokio i veu fàcil d'oblidar i cara de ser feliç només a ratets (Shinova). El millor record per a mi (perquè la terreta sempre tira) fou quan va eixir a l'escenari La Habitación Roja i jo no feia més que cridar "Visca l'Eliana!" I ningú m'entenia i era meravellós sentir-me forastera. Parlant de la terreta, el divendres estava marcat al meu horari en negreta I purpurina: mai et perdonaré, Sonorama, haver-me perdut quasi mig concert de Tórtel perquè a l'entrada del festival hi havia una cua que et feia pensar que anaves a vore Justin Bieber. Amb tot i això, arribar a peu d'escenari amb Alicia i Amparo i sentir a Enric dir: "Ja ha arribat la part de València que faltava, podem seguir" va ser més bonico que tocar-li el cap a un xiquet amb les galtes molt grosses I vestit de saragüells.

PD: Si no coneixes Tórtel, ja estàs tardant: et pensaràs que és estiu tot el rato I t'ajudarà a mitigar la depressió que suposa que d'ací a no res a les sis ja és de nit i hola pantalons llargs i adéu sandàlies. A estes altures de la festa, sols m'enrecordava del gluten quan algun amic m'oferia cervesa i jo havia de dir que no educadament: Lucía, la presència provinent de Plasència (puc ficar-me molt intensa quan vull), no va parar queta fins que em va amollar a un Mercadona i vaig començar a córrer en rogles com un gosset sense corretja. Si lliges esta columna i no em coneixes, potser penses que vull partir palletes amb el festival, però res més lluny de la realitat: m'enxisa el poble, m'enxisa el càmping, m'enxisa desdejunar galetes sucades en rebujito i m'enxisa gaudir de quatre dies on només s'escolta música nacional; el que em fa recordar que sí, Berri Txarrak són uns senyors de sa casa amb els seus anys i els seus chiquillos menuts i els seus crits i guitarretes en basc i ja voldria jo tindre eixes ganes de fer coses tot el rato quan siga major, però eh!, un grup valencià cantant en valencià m'haguera arredonit el cap de setmana (ai Gener, Tardor, Sénior).

Com va dir Pablo referint-se a Amaral: "Para ser aragonés, los he visto muy poco en la tierra", i jo ho vaig extrapolar a la meua història amb Tórtel: en any i mig que visc a Madrid, en proporció, els he vist més que quan vivia a Russafa. Al cap i a la fi, l'objectiu de les meues paraules hui és associar bon temps i música i gots de cubalitro i valencianor i germandat i que odieu menys i vos vullgau més, hòstia. Que no és tan difícil.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat