He patit la Supercopa d’Espanya entre el Barça i el Reial Madrid com una penitència expiatòria de vés a saber quins pecats no comesos. El primer partit, el vaig presenciar en directe a l’estadi, en viatge iniciàtic de l’amic M.S. Jardí a la Meca culer. El segon, dimecres passat, sol com un mussol davant del televisor, en segon prime time, quasi horari porno, per exigències de les empreses que gestionen els drets audiovisuals dels esdeveniments esportius.
L’arribada a la rodalia del temple blaugrana a mitjan vesprada de diumenge va confirmar que érem a la Meca del barcelonisme. Una gentada multicultural i multilingüe reblia l’entorn i feia les voltes preceptives a les instal·lacions abans d’entrar a l’anfiteatre on esperàvem que regnaria el messies. El guirigall de visitants arribats en pelegrinatge després de passar per caixa dels tours operators feia preveure un espectacle digne d’aquella audiència plural.
Vam prendre cadira amb la bona gent de la Penya de la Ribera Baixa, que ens havien facilitat el salconduit imprescindible. Davant nostre, una filera de xicons trempats parlaven alguna llengua inintel·ligible per a nosaltres i lluïen samarretes del Barça, segurament acabades d’adquirir a la botiga del club. Al capdavall, l’economia de totes les confessions depén del màrqueting de la marca. La versió de la Companyia Elèctrica Dharma de l’himne em va traure de damunt una trentena d’anys i em va fer reviure com un flaix el dia ja llunyà que l’amic J.M. Tresserras em va portar a batejar a l’estadi –també, per cert, amb un Barça – Reial Madrid en què va destacar Cunningham–. Vist el que havia d’arribar, aquells dos instants d’evocació nostàlgica van ser el millor de l’esdeveniment parateatral a què assistíem Manolo, Ximo i jo per celebrar l’apostasia de la religió catòlica aconseguida l’hivern passat. Ben mirat, el futbol ha esdevingut la nostra religió civil, la millor excusa per a compartir cerveses i destrellats. Derrotats en totes les batalles ideològiques, el futbol és la darrera barricada sentimental dels apòstates de la terra.
La primera decepció va arribar amb el gol de Piqué en porteria equivocada. Els nostres veïns vestits amb la samarreta del Barça van esclatar en histèrics aplaudiments i crits inversemblants d’”hala Madrid, hala Madrid”, que em van deixar clavat al seient. Als pocs minuts, va empatar Messi de penal i van tornar a embogir, ara “Barça, Barça, Barça!”, “Cómo se puede querer a dos mujeres a la vez y no estar loco”, vaig pensar en paraules del bolero de Machín. Amb aquell dilema existencial entre celles, l’espectacle esportiu es va acabar amb un insultant 1-3 al marcador i un Barça més desnortat que el nacionalisme valencià, amb perdó per l’oxímoron. Calents d’orella i amb el “rabo” entre cames, els apòstates fugitius, de retorn al deep south, vam trobar consol al restaurant Llansola, a Sant Carles de la Ràpita, amb llibrets d’albergínia farcits d’abadejo, una dotzena de canyots passats per la graella i un arròs de senyoret que ens va retornar la fe en la vida, vull dir en el Barça.
Uns dies després, al Bernabéu, el Barça va fer el ridícul més escandalós que recorde. Sense excuses de cap mena. Després de vora 10 anys d’hegemonia barcelonista, el Reial Madrid es va imposar amb joc de toc i domini dels espais –qui ho havia de dir! Un impossible ontològic, bíblia guardiolista a la mà! El Madrid en va tenir prou amb dos jugadors per a sotmetre el Barça i fer-lo besar la calç com Clay feia besar el llenç de lona als contrincants. A l’anada, Isco va demanar pilota com ho fan els més grans, va repartir joc a destall i va encarar la defensa barcelonista com feien els blaugranes quan no perdíem mai. Ell sol va marejar el Nou Camp i va revifar les ansietats col·lectives de què ens havia alliberat Pep Guardiola, el nostre psicoterapeuta nacional. Al Bernabéu, Zidane estava tan segur de la superioritat del seu equip que va deixar Isco a la banqueta i va confiar el timó a Modric. El resultat, un altre repàs futbolístic impensable fa només unes temporades. Després d’una dècada amb antídots equivocats, el Madrid ha trobat la manera de véncer el Barça copiant-ne la fórmula. Isco i Modric són jugadors amb ADN Barça i han esdevingut els anticossos contra les cendres del model made in La Masia.
Amb l’eixida de Guardiola del club i la mort de Tito, aquell model d’èxit va passar avall. El futbol de toc, de disposició triangular dels jugadors i de desplegaments i reculades sobre la gespa van deixar pas a l’estil físic, intens i vertical de Luis Enrique. La zona ampla es va convertir en una simple zona de pas cara a barraca. El centre neuràlgic de l’equip va desplaçar-se del mig del camp a les puntes i, per aquesta aposta estilística, van arribar Suárez i Neymar, obrellaunes de contrastada eficàcia. El futbol del Barça, des de llavors, no ha estat el mateix, però els triomfs executats per un trident letal van callar els nostàlgics del ballet com jo mateix. Amb l’eixida de Neymar, el model alternatiu ha arribat també a la fi. Orfe d’identitats de referència, el Barça de la Supercopa a estat una ànima en pena, sense patró.
Avui comença la lliga. La recerca desesperada d’un substitut de Neymar és una utopia impossible perquè el brasiler era de fabricació artesanal. El retorn al model casolà està també condicionat per una plantilla alienígena difícil d’entendre amb criteris esportius i també econòmics. El Txingurri Valverde té una disjuntiva a la pissarra i un fons d’armari poc adequat per a executar el reset imprescindible de l’equip. La primera opció demana un jugador com Dembelé, capaç de complir, dalt o baix, les funcions de Neymar. La segona exigeix control dels espais horitzontals que Verratti interpreta com ningú. Però, el toc entre Busquets, Iniesta i Verrati, i Messi de fals davanter centre com en les nits de glòria, deixa fora de lloc Suárez, un inqüestionable! Mentre Valverde pren decisions estratègiques que condicionaran la identitat del Barça postGuardiola, la congregació blaugrana debatrà en amistoses cimeres sobre les fortaleses i les oportunitats d’un club que està a punt de ressuscitar l’esperit de Gaspar. La pròxima peregrinació santa, si el batejat M.S. Jardí compleix la paraula de cavaller culer, serà al Port de Catarroja, amb un all-i-pebre d’anguila a taula. Sense creïlla, per descomptat, que en alguna cosa s’ha de ser ortodox.
