Sobre l'atemptat

L’última vegada que vaig passejar per les Rambles de Barcelona va ser fa un parell d’anys. Estava embarassada, feia molta calor i tenia els turmells unflats. Recorde que suàvem i réiem. Parlàvem del nom que havíem triat per a la nostra filla, jugàvem a proposar noms lletjos o estrambòtics. Malgrat la xafogor i el pes que ja arrastrava, tot era alegre i lleuger. Era ple estiu i, a més a més, portàvem l’estiu dins. La cosa que semblava més llunyana a nosaltres en eixe moment era la possibilitat que una furgoneta ens envestira, conduïda per algú embogit pel desig de matar-nos, o si més no, fer-nos tant de mal com fora possible.

Això és el terrorisme, pense. Una cosa que sembla molt llunyana i que, de sobte, t’obri la carn, et parteix en dos, o en cent, i et trenca la vida, en tots els sentits possibles. Una cosa molt abstracta i molt concreta al mateix temps. Una cosa, per això mateix, tan difícil de comprendre, de combatre i de preveure.

I, no obstant, no podem fer una altra cosa que maldar per, com diuen els nostres governants, "seguir fent tot el possible". Ara bé, abans, potser, seria convenient qüestionar-nos el verb "seguir", perquè, de veritat estem fent tot el possible?

Escoltant la compareixença del cap dels Mossos d’Esquadra i fent un repàs mediàtic a la quantitat de cèl·lules gihadistes que han estat desactivades en els últims temps, dóna la impressió que les forces i els cossos de seguretat de l’estat estan fent molta feina, i molt bona.

Veient les imatges i escoltant els testimonis dels ciutadans comuns colpejats per aquests actes atroços, sembla que la majoria de persones, en aquesta tessitura, actua amb més unitat i generositat que de costum. La gent dóna refugi improvisat, atén els ferits desconeguts, roman al seu costat per donar-los calor i consol, ofereix sostre a qui és de fora. Alguns taxistes transporten gratuïtament qui calga, on calga. Els treballadors de la sanitat corren d’un ferit a un altre, fent-ho el millor que poden, tot el que està al seu abast.

Però, i la classe política, està actuant a l’altura de les circumstàncies? Està fent tot el que pot? Tot sembla indicar que, en general, la resposta és negativa. Deixant de banda la incompetència individual de molts dels líders mundials en aquest afer del terrorisme, i en molts d’altres (en poques ocasions, en el joc de la política, guanya el millor), el ben cert és que, a cada nou atemptat, es fa més clamorosa la manca d’una estratègia internacional comuna i unitària que encare el terrorisme gihadista com el que és: un problema de tots. Amerat d’individualisme, en molts sentits, però que, no obstant això, només pot ésser de veritat combatut si pensem en clau col·lectiva. 

Així doncs, com molt encertadament han detectat analistes polítics de tot arreu, sembla que durant l’última dècada el terrorisme, especialment el gihadista, està prenent una nova forma que podria resumir-se amb el següent lema: "Mata com pugues, quan pugues. Fes-t’ho tu mateix". Es tracta d’un nou model de terrorisme molt fàcil de perpetrar, molt difícil d’evitar, tremendament covard, i tan arrelat, o més, a la conjuntura política internacional, com al narcisisme brutal i patètic que trasbalsa el conjunt de les nostres existències.

Diuen també molts tertulians que molts d’aquests joves assassins són, en el fons, joves desarrelats, als quals no se’ls ha facilitat la integració als països d’arribada. Sí, és cert: durant molt de temps, una part considerable de la progressiva política d’arreu d’Europa ha limitat el seu discurs sobre immigració al "sí", i no ha volgut o no ha sabut encarar el com. Si aquesta feina no l’ha feta gran part de l’esquerra, és clar que menys encara l’ha feta la dreta, per a la qual el mateix concepte d’integració sol ser una fal·làcia.

Però jo em pregunte: Integrar-se, a què? A "la nostra cultura"? Quina és eixa, concretament? Què és, en el nostre cas, ser valencià? Vol dir parlar valencià? Ser faller? Del València? I, sobretot, s’integren així, els nostres adolescents de hui en dia? El ben cert és que les identitats individuals estan en crisi, perquè també ho estan les col·lectives. Els vells pilars de la comunitat i les solideses definitòries de cada poble s’han esfondrat, en algunes ocasions per a bé, i en altres per a malament, en la mesura sobretot que no hem sabut substituir-los per unes altres opcions, més enllà de les purament sistèmiques: els centres comercials, el mainstream cultural, les xarxes socials.

Així que sí, els joves nouvinguts no s’integren, però tampoc s’integren molts dels que no ho són. I, no cal oblidar allò obvi: només una quantitat ínfima d’aquells i d’aquests acaben matant, perquè, per fer-ho, es necessita, de segur, un context determinat, però, també i sobretot, una ànima molt negra.

I és cert que ens mostrem units davant la barbàrie, sí, però no tant en la quotidianitat. Perquè uns més que altres, però tots en general, estem perdent a un ritme vertiginós la dimensió col·lectiva de l’existència, i això ho impregna tot: també la manera de cometre atemptats terroristes i, malauradament, l’actual manera de combatre’ls.

Sens dubte, el treball de les forces de seguretat és un agent de primera magnitud per lluitar contra aquesta lacra. Però allò desitjable seria, a més de combatre-la, tractar de comprendre-la, i arribar al fons de la qüestió. Crec que, en aquest sentit, s’evidencia més que mai com de necessàries són les humanitats, les ments lúcides amerades de coneixements humanistes transversals que siguen capaces de posar llum (més enllà del parloteig mediàtic actual) a tanta foscor. I que hui en dia s’impulsen i es valoren tan poc.

Però sobretot, sembla evident, que res que ens afecta tant a tots, pot resoldre’s aïlladament. De fet, quasi res pot resoldre’s aïlladament. Menys encara el terrorisme. Ens cal reprendre el marc col·lectiu, en la vida, i en la política. Podríem dir, sense exagerar, que es tracta d’una qüestió vital.

Barcelona en sap molt, d’això. D’integrar i sumar, sense perdre l’essència. De crear sinergies que han donat resultats meravellosos. De construir oportunitats; individuals i col·lectives. Per això tanta gent ens l’estimem tant. Ara, més que mai, som amb vosaltres.

I, que ningú ho dubte, les Rambles continuaran sent, malgrat tot, un dels carrers més bonics i alegres del món.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat