Barcelona

És 17 d’agost. Al voltant de les 17.30 hores, comencen a publicar-se en Twitter notícies d’última hora: una furgoneta ha produït un atropellament a la Rambla de Barcelona i hi ha persones ferides. Sembla que l’assumpte revesteix gravetat i no puc alçar la vista del meu smartphone. Llegisc teletips, però evite fer cap comentari. Retuitege: “Si no hay nada que aportar NO PASA NADA POR NO DECIR NADA. Esto vale para Twitter y para la vida en general”. És la meua manera de protestar davant el contingut i el to d’algunes piulades que comencen a inundar la xarxa social en confirmar-se per les forces de seguretat que es tracta d’un atemptat gihadista.

En conèixer que hi ha persones que han estat assassinades, brollen els missatges de condol i de solidaritat. Tanmateix, les nombroses mostres d’empatia i afecte –entre elles i amb molta humilitat, la meua– es barregen amb manifestacions xenòfobes i racistes, d’una banda, i amb perfils que publiquen imatges de les víctimes, de l'altra, que fan cas omís a les recomanacions fetes per les forces de seguretat de no difondre-les. Alguns troben l’ocasió perfecta per atacar catalans, musulmans, independentistes, refugiats o polítics d’esquerra. Hi ha qui difon els comentaris amb intenció de denunciar-los públicament, però jo tinc prou amb la consternació i la impotència que m’envaeixen. Intente assimilar la magnitud d’una tragèdia que ha colpejat una ciutat, Barcelona, on m’he arribat a sentir com a casa quan l’he visitada. Una urbs propera i estimada.

Més tard apareixen editorials i articles d’opinió de premsa escrita suposadament “respectable” que no respecta ni les víctimes ni els familiars ni la societat en el seu conjunt. Com imagine que estarà passant en les televisions, es mescla i es confon informació amb sensacionalisme. Els voltors fan caixa amb la tragèdia. Però no sols s’intenta rendibilitzar l’atemptat mitjançant les audiències. Molts pretenen utilitzar-lo en el seu propi benefici polític, fins al punt que hi ha qui aprofita l’ocasió per a apuntar contra el procés sobiranista català o qui atribueix l’acció terrorista a una falsa “turismefòbia”. Com es deia a l’inici de la pel·lícula “La Haine” de Mathieu Kassovitz, el més important no és la caiguda, sinó l’aterratge. Per això, cal valorar les mostres de solidaritat que ha donat tant el poble de Catalunya com el poble espanyol; cal aplaudir la contundent resposta dels veïns de Barcelona, que van expulsar els neonazis que volien desfilar per la Rambla l’endemà; i cal exercir la nostra capacitat racional i evitar caure en el parany dels discursos simples i maniqueus. Per tal de contrarestar la victòria del fonamentalisme, siga el DAESH, el Ku Klux Klan o un domèstic, cal fer veure que aquelles que defensem la cultura de la pau i els drets humans, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, som més. I no aconseguiran doblegar-nos, perquè no tenim por.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat