Ha passat una setmana. Set dies des dels atemptats a Barcelona i Cambrils, però m’és difícil escriure aquestes paraules. Per sensibilitat. Per inseguretat. Per por. Per respecte.
El primer missatge que vaig llegir en assabentar-me dels fets fou de la policia. Demanava que no es difongueren imatges de les víctimes. Imatges sangonents i punyents. Quasi al moment de llegir aquesta piulada, una notificació al mòbil m’avisà que havia rebut un vídeo. Era una gravació a les Rambles de Barcelona moments després de l’atropellament massiu. El debat amb els qui m’acompanyaven en aquell moment a la fresca d’una nit d’agost es traslladà cap a la correcció moral de veure o no les imatges, de participar-hi o no de la cadena viral propulsada per un morbo putrefacte. Alguns posicionaments, de bona fe i diàfanes intencions, suggerien la funció conscienciadora que aquestes imatges podien tindre atesa la ràbia, el dolor i la repulsió que u sent en observar-les. T’adones –si és que encara no ho havies fet– de la brutalitat de què es vesteix una realitat social farcida d’injustícies i desigualtats. No obstant això, la conscienciació mitjançant imatges colpidores és una tècnica que evoca a les campanyes contra el tabac o contra la conducció sota els efectes de l’alcohol. Unes campanyes a càrrec d’especialistes i experts en comunicació. Escenes preparades, sovint amb actors i música tràgica de fons. Cal que ens adonem de l’abisme que separa una d’aquestes campanyes de les imatges que qualsevol persona puga capturar en un atemptat, en un accident de tren o fins i tot en una guerra. Aquestes últimes no passen per cap filtre. Són escenes reals, amb víctimes reals, amb familiars que poden reconèixer-los. No podem caure, per tant, en el parany de la conscienciació, per bones intencions que tinga.
El respecte era la raó per la qual es demanava en moments tan caòtics i extrems la no difusió d’imatges. M’ha sorprès l’èmfasi que aquesta demanda ha tingut en el cas de Barcelona i Cambrils. Potser ha estat el fet de la proximitat, però les xarxes s’han omplit de missatges demanant respecte i incriminant els qui prioritzaven les imatges a les víctimes. Davant les peticions de respecte, però, alguns s’excusaven en els mitjans de comunicació, els vertaders especialistes en el tractament de fets i d’imatges –almenys això vull creure–. Què importa que una persona no difonga un vídeo que ha rebut al mòbil, si l’endemà el mateix vídeo es repetirà al telediari matutí, després al vespertí i també al nocturn? Aquesta pregunta sona descoratjadora, cert. Sobretot amb el model d’imperis mediàtics que tenim. L’efecte d’aquestes pràctiques de dubtosa ètica professional o d’aquests fenòmens virals entre telèfons intel·ligents és nefast i tòxic. El resultat és una societat pantallitzada i insensibilitzada. D’una manera preocupant, la gent es juga la vida i posa en perill la d’altres per tal d’aconseguir aquest tipus d’imatges. Ens trobem vivint una realitat virtual, a través d’una pantalla que ens impedeix adonar-nos que la fotografia del xiquet mort a la platja o dels cossos ensangonats per terra són reals. Que són persones en perill, persones indefenses davant dels nostres nassos mentre sostenim la pantalla del telèfon mòbil. Hem de trobar la manera d’aturar aquesta dinàmica i per a aconseguir-ho tots els gestos compten. El fet que t’arribe i tu no el compartisques, el quiosquer que es nega a vendre aquells periòdics amb imatges sensacionalistes, la piulada que adverteix, el qui no compra un periòdic amb un tractament tan irrespectuós, el qui es queixa del telediari encara que siga al bar amb els seus amics. Tot és important perquè la nostra societat no caiga en un consumisme morbós més agressiu encara del que ja és. La sorpresa que m’he endut amb la resposta de la gent en aquest sentit és un raig de llum.
I per què hauríem de fer-ho? Arribats a aquest punt potser encara hi haja gent que es pregunte per què hauríem d’enfrontar-nos a una marea d’opinions, missatges i d’estímuls per part dels mitjans que semblen indicar una única direcció. Raons n’hi ha –i moltes–, malgrat que, aparentment, un petit David no puga lluitar contra un Goliat gros i potent. Fem-ho perquè les víctimes i els seus familiars no hagen de veure com se’ls despersonalitza, com s’utilitza la seua imatge per a vendre, per a saciar un morbo malaltís. Fem-ho per a salvaguardar la humanitat que ens queda. Per solidaritat, per unitat. Fem-ho perquè ningú no desitjaria veure’s així, encara que siga. Fem-ho pel respecte que mereixem tots. Pel respecte.
