Explicar Barcelona

És molt fàcil que Barcelona forme part del relat vital de cadascú de nosaltres. Tots diferents entre ells, però tots es creuen a la Rambla en un moment o un altre. Eixe espai on les coordenades espai i temps no responen a les convencions i on no importa d’on véns i tampoc massa cap a on vas.

Un indret global que acumula apunts als marges de molts passatges de la història. Una història que va deixar de respirar, com en una mena d’apnea, el passat dijous a la vesprada. La furgoneta aturada damunt del mosaic de Miró era el reflex cruel del xoc entre dos relats: un de mort i un de vida.

La por, el “torbament de l'ànima, sentiment d'inquietud i de commoció davant d'un perill real o imaginari” és una reacció lògica. La nit de dijous, al mateix temps que el Safety Checkde Facebook deixava anar un degoteig de notificacions de contactes avisant que estaven bé i oferiments d’ajuda, va agafar força la proclama “no tinc por”, que ha esdevingut marca global. Una reacció a l’horror, un espai d’assossec, una voluntat de projectar-se al futur.

En aquest context, explicar Barcelona és díficil. Tan complex com va ser explicar Madrid, Paris, Brussel·les, Niça, Londres o Nova York. Durant i després. L’esdeveniment sobrevingut i la seua magnitud no pot ser excusa per a contravenir principis bàsics del periodisme, ni de la funció social, que no pot descuidar en cap moment, independentment de la titularitat del mitjà. És cert que hi ha moltíssims grisos i zones fosques on costa prendre decisions encertades en temps curts, però no és menys cert que hi ha línies com l’exhibició d’imatges de menors o d’altres que permeten identificar les víctimes que no es poden creuar. I s’han creuat de nou.

De nou hem presenciat com es donaven per bones informacions que no ho eren (un atrinxerament en un restaurant, un tiroteig a Nimes que mai van existir…) que, per precipitació, poden acabar agreujant els efectes de l’atac, just el contrari del que hauria de ser l’objectiu d’oferir un servei a la ciutadania. Per no parlar del trencament de precintes policials i l’entrada a pisos objecte d’investigació que va acabar amb la detenció de diversos periodistes.

Hi ha un debat més profund, amb molts més grisos. La publicació (o no) d’imatges amb ferits i morts per a il·lustrar les informacions i sovint per a obrir edicions i portades. Per una banda hi ha un parer, que compartisc, que defensa preservar víctimes i famílies i defugir el morbo, el sensacionalisme i malauradament també el clickbait amb la difusió d’aquest tipus d’imatges. Per altra banda, hi ha els qui creuen que cal explicar els fets amb tots els elements i amb la cruesa amb què es manifesten. L’horror (i la vida) es pot expressar amb paraules en tota la seua immensitat, però també és cert que no és comparable la potència de la paraula amb la que és capaç de generar una sola imatge.

Més enllà de la qüestió ètica apareix un segon pla a tenir en compte. Tots els conflictes en el decurs de la història han fet ús de la propaganda, dels mitjans de comunicació i especialment de la imatge per a guanyar posicions. En l’era de les xarxes socials, de la propagació massiva d’informació, açò no és diferent i adquireix, si és possible, major importància. Un atac amb vocació global (només cal veure el nombre de nacionalitats de les víctimes) i amb intenció de tenir rellevància mediàtica arreu del món que pot trobar un aliat involuntari en la sobreexposició i la sobreinformació (sovint sense novetats rellevants) en què estem immersos aquests dies.

Hi ha un altre debat, que sempre queda ajornat i que retornarà a la propera vegada que ens haguem d’enfrontar a un esdeveniment com aquest, que és cada vegada més freqüent: Com expliquem el fenomen? Amb quin context? Només cal guaitar cap a Charlottesville per a veure que el terrorisme gihadista no és l’únic extremisme violent que creix al món en què vivim. Sense aportar context, ni explicar les causes, amplificar l’espiral “d’ells i nosaltres” és el camí més curt i les conseqüències, nefastes. I tornem a la casella d’eixida: per a explicar tot açò, per a explicar ara Barcelona, demà qui sap quin indret, cal temps i periodistes per a fer-ho. I tot això en l’era del click, la lluita per l’audiència, el descrèdit del periodisme i la precarietat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat