Paraules

L'etimologia i la lexicologia són unes ciències de la lingüística que sempre m'han captivat. No en sóc un especialista i dubte que ho poguera ser mai, però m'agrada escoltar amb atenció aquells que en saben, sobretot quan utilitzen un llenguatge planer, assequible als neòfits com ara jo. La meua afició naix d'un fet desgraciat. Perquè ja em diran si no és desgràcia que li neguen el dret a un infant a aprendre a llegir i a escriure en la seua llengua materna. Durant anys vaig tindre problemes a l'escola per la meua propensió a dir tovalla i no toalla, bresquilla i no melocotón. Vaig ser un xiquet a qui li agradava passar llargues estones amb els vells, escoltar les seues històries i sobretot la llengua en què les narraven. No és la primera vegada que afirme que no parlem hui com ho feien els nostres avis despús-ahir. Hem perdut molt de lèxic. Alguns, la majoria, han omplit els buits que deixaren certes paraules amb altres provinents del castellà i, fins i tot, de l’anglés. Hi ha qui només reconeix una paraula en una de les seues diverses accepcions i empra en les altres un terme de fora. Hi ha també qui ompli eixos mateixos buits amb paraules pròpies provinents d'altres territoris on es parla la nostra llengua, creient d’una manera equivocada que són més genuïnes. No en faré una llista, em negue a fer-la! N'hi ha altres que porten a un grau extrem la seua creativitat i fan traduccions literals del castellà al valencià. No sé si s'ho arribaran a creure, però jo he sentit anomenar la llagosta votamontanyes.

M'agrada ajustar-me les ulleres i perdre'm dins d’un volum del diccionari, tinc una certa devoció per l'Alcover-Moll, i anar a la recerca d'un mot que recorde de la meua infantesa, o d'algun altre que he descobert o redescobert en passar per una séquia o un camí. Així he sabut que Caferro, un mot que fa de malnom d'una llarga família del meu poble, és una interjecció en desús que s'utilitzava a l'Horta de València; que brosquil és un bosc de llenya fina; que beco, que hui s’empra com a malnom, és un beneit, un curt d'enteniment; que ruixó, cognom d'alguns dels meus companys d'escola, és una àncora petita.

Hi ha paraules que per més que les busque no les trobe enlloc, com ara saraixa, una paraula que el meu pare emprava per a dir que en agarrar algú l'esgarraria per la meitat: «Si t'agarre et faré saraixa». També els mots alfinach, nom d'una part del terme de Puçol, o arrif, nom d'una partida i d'una séquia del terme de Sagunt situades al límit de la comarca de l'Horta. Darrere d'una paraula hi ha tot un viatge a través del temps, de les llengües i les cultures dels pobles que les empraren. No em diguen que no és emocionant!

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat