Quan les fotos eren retrats, es guardaven en caixes, de cartró o de llauna, qualsevol opció era vàlida. Una ximple caixa de galetes podia passar a albergar un munt de records sense proposar-s’ho. Abans d’això, l’altra opció preferida era guardar-les entre els llençols blancs on, de casualitat, podies trobar anys després un posat familiar en tota regla, això sí amb els semblants ben seriosos, no sé si perquè s’estilava o perquè els fotògrafs imposaven.
Fa uns dies, fent una volta pel mercadet de Xaló, em quedava paralitzada amb la mirada intimidatòria d’una dona amb posat de senyorona que pregava des del seu retrat que algú se l’emportara a casa al més aviat possible. Encara que la proposta molt atractiva no resultava, el que sí que és cert és que aquella imatge obria un munt de possibilitats a la imaginació per tal de tractar de descobrir qui era aquella dona i tot allò que l’envoltava.
Després de les caixes van arribar els àlbums, que potser ja no eren tan autèntics, però que et donaven l’opció de poder classificar les imatges i, fins i tot, de posar alguna que altra llegenda al costat, per allò que determinades anècdotes o dades quedaren per sempre i evitar confusions en el futur. Ara, com algú em deia l’altre dia malgastant modernitat pels quatre costats: “yo las guardo en la nube”. Ben bé no sabia què era allò de “la nube” però ahí ho va deixar.
El que està clar és que actualment fem més fotos que mai, però allò de revelar ja és una altra cosa. Amb la il·lusió que feia anar a replegar les fotos amb els nervis a l’estómac per veure quantes haurien sigut bones finalment. O quantes extra ens hauria fet la gràcia de regalar-nos aquell rodet de 24 o 36 que completàvem amb la màxima cura possible després de l’experiència d’haver perdut moments destacats per un descuit en què la màquina s’obria i ja tot quedava en negre.
També és cert que algunes d’aquelles instantànies, malgrat arribar a les nostres mans en paper fotogràfic, on no arribaven eren a casa, ja que les requisàvem abans per evitar que la resta es burlara d’aquell gest poc afavorit –ara amb donar-li a l’opció d’eliminar automàticament tot solucionat–. O les que acabaven segrestades entre les pàgines d’un llibre per preservar el secret d’aquella altra que recollia un moment no apte per a compartir amb la resta de la família. Tant se valia si era l’última conquesta de l’estiu al càmping de torn o qualsevol bogeria amb les amigues, que, en el meu cas, millor quedava entre Delibes i jo. Si «Mi idolatrado hijo Sisí parlara» …
Precisament entre les pàgines d’un llibre trobava ahir una fotografia que ens feia fa uns anys el meu estimat Xavier Mollà a Ontinyent. Els protagonistes de la imatge estem com difuminats, com desapareixent però resistint-nos a fer-ho, conscients que mai es podrà esborrar el record d’aquell moment, d’aquell meravellós dia que es pot sentir sols amb fer una ràpida ullada a la foto. És el que tenen les fotos –i més les de Xavi–, vénen carregades d’olors, de sons, de paraules, de moments, de sensacions, de plaers, de secrets, de records… però, clar, sempre que arriben al seu destí final. Sempre que puguen palpar-se, observar-nos des de la prestatgeria, esperar-nos a les pàgines d’un àlbum, una caixa o entre les línies d’aquell llibre que tornem a rellegir.
