El filòsof i l’escultora

Conten que fou David Hume, quan exercia de sotssecretari del mariscal de camp Henry Seymour Conway, el pare d’Anne Seymour –durant el breu període que va ocupar el càrrec de Secretari d’Estat–, qui va encoratjar la filla a iniciar-se en l’escultura. Segons explica Roy Sorensen (A Cabinet of Philosophical Curiosities, 2016), un dia del 1767, mentre caminaven per un carrer de Londres, el filòsof i la jove, que comptava dèsset anys d’edat, van trobar de casualitat un noi italià que modelava figures de guix. Hume es va aturar a fi d’admirar-les i conversar una estona amb ell i, abans d’acomiadar-se’n, li va donar un xíling, un comportament del qual ella es va queixar; considerava que havia perdut el temps amb aquell “ignorant”. L’aleshores sotssecretari li va replicar que el xicot no era un ignorant ni de bon tros, només calia que tinguera en compte aquelles peces executades amb tanta ciència i art, i la va desafiar: “Tu, amb el que ara saps, no podries fer aquests treballs”. El repte va incitar Anne –que ja demostrava talent des de la infantesa, apunta Horace Walpole– a aconseguir la cera i les eines necessàries per dur a terme un bust del mateix Hume.

Anne Seymour Damer, 'Lady Melbourne', 1784. Marbre

Quan el va veure acabat, el pensador va donar la seua conformitat, però la va tornar a provocar, dient-li que allò realment difícil era esculpir la pedra. Indignada, va obtindre un bloc de marbre i prompte li va presentar una còpia del seu cap en aquest material. Hume va haver d’admetre, sorprès, la seua capacitat artística, així com la força i l’energia de caràcter que posseïa. Ell, que tant havia parlat de l’experiència estètica, sobretot des del punt de vista de l’espectador, del plaer peculiar i únic que rep el bon observador de l’art, que havia escrit La norma del gust i altres assaigs (1742), un tractat en què va provar d’establir una teoria del gust, reconeixia el talent que tenia davant seu. Perquè “per tal que un crític estiga capacitat de la manera més plena per dur a terme aquesta tasca, ha de mantenir la ment lliure de qualsevol prejudici i no permetre que res influesca en la seua consideració fora de l’objecte mateix que està sotmès a examen”.

Anne Seymour Damer, 'Joseph Banks', abans del 1814. Bronze. British Museum

Poc després que això succeira, Anne Seymour es casava amb John Damer, fill gran de Lord Milton, hereu d’una gran fortuna, que va malbaratar molt ràpidament per la seua afició al joc, entre altres causes. Un fet que va provocar que set anys més tard se separaren i que, el 1776, el marit se suicidara. Llavors, vídua i sense fills, va viatjar acompanyada per una tia, a Espanya –va visitar l’Alhambra–, Portugal, Itàlia i França, on va fer una estada a París, a fi de veure i estudiar les obres que li interessaven. De regrés, resolta a convertir-se en artista, va prendre lliçons de modelatge amb Giuseppe Ceracchi (un romà que havia arribat a Londres el 1772), de talla en marbre amb John Bacon i d’anatomia amb el cirurgià William Cumberland. El 1778, Ceracchi va fer un retrat d’ella de cos sencer com a Musa de l’Escultura –en l’actualitat, al British Museum– en què la veiem vestida amb robes antigues, sostenint una petita figura masculina amb una gerra d’aigua –de significat no gaire clar–, i amb els estris de l’ofici als peus. Reflexiona Hume: “Els accidents de la vida, bons o dolents, no depenen de nosaltres; tanmateix, podem decidir en gran mesura els llibres que llegirem, les diversions en què participarem i les companyies que freqüentarem”. Un raonament que sembla adequar-se a l’actitud d’Anne Seymour Damer, atès que, malgrat que el fracàs matrimonial –amb els immensos deutes adquirits i la caiguda de la reputació que això va implicar– i altres problemes –com ara els libels que l’acusaven de lesbianisme– van afectar de manera greu la seua vida, no van aconseguir enfonsar-la i va triar el camí que desitjava.

Giuseppe Ceracchi, 'Anne Seymour Damer', 1778. Marbre, Bristish Museum

La dedicació a l’escultura va fructificar a finals de la dècada del 1780 i principis de la del 1790 amb obres com l’autoretrat dels Uffizi, busts de personatges de l’Antiguitat i l’estàtua del rei George III per a la Register House d’Edimburg, un encàrrec d’un oncle seu. Un treball ambiciós, esculpit en un bloc de nou tones de marbre de Carrara, que, abans d’instal·lar-se al lloc definitiu, va ser exposat a la rotonda de Blackfriars Road, a Londres. El 1784 va presentar a la Royal Academy, en qualitat de membre honorària, un retrat de Lady Melbourne i un grup de gossos –continuaria participant en les mostres d’aquesta institució fins el 1820–. El 1786 va ser la responsable de tallar a la manera grega les màscares d’Isis i Tàmesi per a les dues grans claus de volta del nou pont de Henley. Entre la gran producció que va deixar, trobem busts d’altres familiars i de persones dels cercles socials i artístics més pròxims i també de grans personalitats de l’època, com Joseph Banks, botànic, viatger i president de la Royal Society, i l’almirall Horatio Nelson. Fins i tot va publicar una novel·la, titulada Belmour, el 1801.

Anne Seymour Damer, 'Georges III', ca.1791. Marbre de Carrara. Register House, Edimburg

“Després de l’emulació, el que més estimula les arts nobles és la lloança i la glòria. Un escriptor és animat amb una nova força quan sent que el món aplaudeix les seues obres anteriors i, aixecant-se per tal motiu, assoleix sovint un cim tal de perfecció que és tan sorprenent per a ell com per als seus lectors”, afirma Hume a propòsit del reconeixement que sovint cal perquè un creador alce el vol quan inicia la seua carrera. Pot ser que sense l’empenta del filòsof, Anne Seymour Damer, tot i la seua vàlua, no haguera arribat mai a convertir-se en una escultora d’èxit.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat