Llegir Perú (II): Explicar l’amor

Claudia Piñeiro és argentina. Karina Pacheco és peruana. Són escriptores. A finals de juliol participaren en un diàleg sobre la definició de l’amor en la literatura, organitzat per FIL Lima 2017, l’última edició de la fira internacional del llibre de la capital del Perú.

Començaren la sessió rient, preguntant-se per què les havien escollit a elles per a conversar sobre aquell tema. Llur hipòtesi: les havien triat per parlar d’amor perquè eren dones.

—En les meues novel·les, la gent es divorcia —bromejà Piñeiro—. Mai no he escrit sobre algú que s’enamore perdudament.

—En aquesta taula, també hauria d’haver-hi homes —digué Pacheco.

Jo les volia escoltar a elles, però. Volia escoltar autores llatinoamericanes parlant d’autores llatinoamericanes que expliquen l’amor lluny dels patrons clàssics. I és que quan no feia ni dos minuts que havien començat, es féu obvi que no xerrarien de contes de fades.

Llibres, articles, novel·les decimonòniques, novetats editorials. Amor, amor romàntic, passió, violència, rebel·lia, dol, felicitat, sexe, pèrdua, idealització, maternitat, no maternitat, dolor, esperança. Una hora se’m va fer curta i els demaní una entrevista:

—Quins dels vostres contemporanis expliquen l’amor d’una altra manera?

—Ací al Perú —respongué Karina Pacheco sense pensar-s’ho massa—, Gabriela Wiener és un referent. Trenca molts esquemes. Aquesta setmana presenta Dicen de mí. El publica Estruendomudo.

Des que havia arribat a Lima, tots els meus camins acabaven en Gabriela Wiener.

—També per als homes l’amor és distint hui dia i hi ha veus molt interessants —apuntà Claudia Piñeiro—. Pedro Mairal té una novel·la preciosa que es diu La uruguaya. Altra: La disolución, de Diego Erlan, sobre una parella que se separa. Hi ha una nova generació d’homes, almenys a Argentina, que parlen d’amor amb una mirada diferent. Crec que, en part, perquè els vincles entre les persones tampoc no són els mateixos que abans.

—Penseu que la no ficció aprofundeix més en aquesta mirada?

—Són vasos comunicants —reflexionà Piñeiro—. Mira, Lina Meruane, xilena, és un bon exemple. Té una novel·la, Sangre en el ojo, interessantíssima, i un llibre de no ficció, Contra los hijos.

—Hi ha una autora israeliana —recordà Pacheco— que ha escrit un assaig sobre el tema i se li ha tirat tot el món a sobre. No recorde el seu nom.

No hi vaig caure, però ara posaria la mà al foc: es referia a Madres arrepentidas, d’Orna Donath.

Piñeiro tancà la ronda:

—Ariana Harwicz, a Matate, amor o a La débil mental també aborda els vincles amorosos estranys.

Claudia Piñeiro i Karina Pacheco. / FIL Lima 2017

—Quins clàssics us agraden parlant d’amor?

—A mi em crida l’atenció la mirada de Proust. —Piñeiro ja l’havia citat durant la xerrada—. Es permet posar-li a un home una mirada que tradicionalment s’ha associat a les dones, però que també tenen ells! Un altre autor que em sorprén per com n'és, de modern, és Txékhov. Té personatges, homes, als quals les dones enganyen i ells pateixen. O el de “El petó”, on aquell militar és besat per una dona i queda perdudament enamorat... Dones que estiuegen mentre els homes treballen... Elles els posen les banyes i es gasten els seus diners. És estrany, fa tants anys, oi?

La Karina tancà els ulls. Recordà els contes del rus. Jo també i no vaig poder quedar-me callada:

—I ”la dama del gosset”?

—”La dama del gosset”! —exclamà la Claudia com si la mateixa Anna Serguéievna haguera entrat per la porta.

No entenc el món, crec que només el podem gaudir, però quan escric i llegisc sé, almenys, des d’on mirar-me’l. I és el mateix lloc des del qual se’l mira la Claudia.

L’observí amb ulls de deixebla, amb els ulls d’un cuiner que queda satisfet a un restaurant que no és el seu, perquè ha trobat algú que comparteix la seua passió i l’ha reconegut en un gest, en un so, en una mirada il·luminada, de respecte i d’admiració. Ella continuà:

—Són mirades realment modernes sobre la dona i l’home. O Cheever i Carver: aquelles parelles que es miren i ja no s’estimen i continuen menjant.

Em vaig dirigir de nou a la mestra:

—Em recorda a Dorothy Parker, una de les millors recomanacions que mai m’han fet. Què es diuen dues persones que ja s’ho han dit tot?

Pel nostre gaudi, la llum a la mirada havia provocat en la Claudia un torrent de noms:

—I Alice Munro, l’heu llegit? Hi ha un conte en què una dona vol deixar l’home i ell li diu que les filles es queden amb ell.

—Quina meravella, Alice Munro! —va afegir la Karina.

—Fa poc em vaig llegir Casa de nines —vaig intervenir per últim cop—. La Nora també fa una portada i abandona sa casa amb marit i fills a dins! És increïble.

Karina rematà amb un llibre que tinc pendent:

—I ara s’ha posat de moda Lucia Berlin, el seu Manual per a dones de fer feines. Quin descobriment! O redescobriment, per ser més curoses.

—Aborda les relacions entre dones, les classes socials, els secrets familiars, de feines dures i precàries.

Els ànims s’havien tornat a encendre.

—Eixa descripció del llit d’una amiga… —recordà Karina.

Acabàrem i les dues dones s’acomiadaren buscant una editora que les havia de portar a algun lloc. Jo em vaig quedar allà, preguntant-me com podria traduir al català una conversa en castellà amb una argentina i amb una peruana, acceptant que, de camí, perdria força matisos i que no hi havia prou vida per a llegir-ho tot.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat