Buidar una casa

Fa cinc anys, dies després d’haver soterrat el meu sogre, vaig portar la meua dona a la veïna ciutat de Sagunt per a donar a un centre de caritat la roba del seu pare. Pantalons, samarretes, jerseis, jaquetes... Tot pràcticament nou. La meua dona, amb el rigor i l’energia que la caracteritzen, es va encarregar de tot l’assumpte. Ni tan sols em va deixar que l’acompanyara dins del centre; va preferir entregar-ho sola. Pacient, vaig esperar en el cotxe. De tornada es va seure al meu costat, es va cordar el cinturó de seguretat i, mirant-me a la cara, em va dir: «Ja està fet!» i de sobte es va trencar el finíssim fil que aguantava la seua fortalesa i es va posar a plorar. Tornàrem a casa, allí estava la meua sogra, un prodigi d’activitat a pesar dels anys i els patiments viscuts.

Res no és per a sempre, ni tan sols el que funden o estimen els poetes.

Aquests dies hem començat a buidar la casa dels meus sogres. La meua sogra ha estat ingressada en una residència, ja que necessita l’atenció constant de professionals. El primer dia que vaig entrar a la casa on ella no tornarà, la presència o, millor dit, l’absència d’aquells que l’habitaren durant més de vint anys em provocà una tristesa tan immensa que em va obligar a eixir al carrer a prendre l’aire que dins no trobava.

D’una manera metòdica, anem ara buidant la casa. Els meus sogres, nascuts en la segona meitat de la dècada dels anys vint del segle passat en un poble de la Manxa, es van casar tenint com a única propietat una taula, un llit i quatre cadires. La meua sogra, que sabia el que era patir i treballar sense descans al camp amb una falç en la mà i després a la casa, ara, a la residència, tot se li barreja al cap. En prosperar se li va quedar la petita obsessió de no voler demanar prestat res a ningú, per això tenia tota mena d’estris a la casa. He comptat mitja dotzena de cafeteres de diferent grandària.

Hem tornat a donar vestits i roba de llit; també alguns mobles.

És impressionant veure la quantitat ingent d’andròmines que al llarg de la vida som capaços d’acumular!

Per què no donem, no venem, no llancem al fem trastos, roba que sabem cert que no tornarem a usar i els guardem en armaris o a l’andana durant anys i panys?

Em sent com un lladre remenant en l’arca de la memòria d’un altre. Qui m’ha atorgat el dret de decidir sobre el destí de les propietats estimades o no d’una altra persona? Ara crec entendre les antigues cultures que soterraven els morts amb les seues possessions.

Són només objectes, ho sé, però junts reconstrueixen el mapa de tota una vida. Bona part d’ells han passat per les diverses cases on residí de lloguer el matrimoni fins que pogueren comprar aquesta casa.

Hi ha la seua vida, però també la infantesa i la joventut de les seues filles i una part de la dels seus néts.

La meua dona, mentre fa, va i ve, parla, recorda i manté una fermesa que a mi sempre m’ha sorprés. L’acompanye com un mosso de càrrega. No vull que endevine els meus pensaments. Sé que, com ara fa cinc anys, quan acabe la tasca i la casa reste buida apareixeran les cabaloses i amargues llàgrimes del comiat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat