Qui dia passa, any empeny - 4 de setembre

Tal dia com hui, els valencians hauríem de commemorar el naixement del nostre poeta més important del segle xx: Vicent Andrés Estellés, que va nàixer a Burjassot el dia 4 de setembre del 1924, al si d’una modesta família de forners. Com ell mateix deia, escriure era, per a Estellés, una necessitat vital, de manera que, després d’haver ajudat tant com podia al negoci familiar –l’ofici que més m’agrada és l’ofici de forner–, se’n va anar a Madrid, on va estudiar periodisme, i tornà a València on, des del 1948 al 1978, trenta anys redons, va treballar a Las Provincias, on va fer de tot fins que arribà a ser redactor en cap durant els últims deu anys.

Les circumstàncies històriques no li permeteren publicar al mateix ritme que escrivia, almenys fins al 1980, quan va començar a ser més o menys reconegut oficialment. Per això, l’eclosió de la seua obra la podem situar als inicis de la dècada dels 70, quan la censura va començar a “afeblir-se”. Fins a aquell moment, Estellés només havia publicat cinc poemaris, però havia escrit un nombre incalculable d’articles, crítiques cinematogràfiques, notes i ressenyes. Probablement, els llibres més interessants d’aquella època són Ciutat a cau d’orella i La nit.

Els anys 1970 i 1971 foren els de la seua consagració popular, gràcies sobretot a Ovidi Montllor, que va posar música a alguns dels seus poemes, com van fer, alguns anys més tard, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz o Vicent Torrent, entre d'altres. Per aquell temps, Estellés va publicar el seu magnífic Llibre de meravelles, escrit feia molts anys, retocat, millorat i revisat mil voltes i va començar l’edició d’unes Obres completes, que superen els deu volums.

L’any 1978, en plena batalla de València, que deien els entesos, Vicent Andrés Estellés va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i, en acceptar-lo amb orgull i dignitat, va ser cessat fulminantment per la direcció del diari on havia treballat tota la vida. L’any 1984, amb una miqueta de retard, va rebre el mateix premi, però de les Lletres Valencianes.

Els crítics i els especialistes solien afirmar que la poesia d’Estellés va ser escrita visceralment com si, en efecte, necessitara escriure per a viure. Els seus versos apassionats i rotunds –assumiràs la veu d’un poble– mostren ben explícitament el seu compromís amb la societat valenciana, però també la necessitat vital d’expressar emocions relacionades amb la vida, el sexe –No hi havia a València dos amants com nosaltres–, el sofriment, l’amor, la llibertat, la felicitat senzilla i, especialment, la mort, que el va afectar durant la infantesa i anys després, en perdre una filla que només era una criatura.

Encara que l’episodi violent i tristíssim de Las Provincias el va afectar personalment, l’enfonsà anímicament i l’obligà a reposar de forma intermitent durant els seus últims anys de vida, la “mala salut de ferro” del nostre poeta li va permetre continuar treballant en la seua obra magna, el Mural del País Valencià, fins que la mort se’l va emportar l’any 1993. Des d’aleshores, “Han passat anys, molts anys, han passat moltes coses”, però l’home que va assumir la veu del seu poble sembla caminar encara entre nosaltres, sempre entre la pols, seguit d’una immensa polseguera.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat