Qui dia passa, any empeny - 11 de setembre

La majoria de les cultures conegudes tenen dates nefastes al calendari, dies en els quals més valdria que no eixírem de casa perquè ens podria passar qualsevol desgràcia. Des de l'any 2001, una d'aquestes dates és l'11 de setembre, encara que abans, des de l'any 1973, aquesta data fatídica corresponia al dia del colp d'estat de Pinochet que va costar la vida a tants xilens, començant per Salvador Allende, president elegit legítimament pels seus conciutadans.

Però el malefici de l'11 de setembre és molt més antic. El de 1714 és, per a una bona part de la societat catalana, com el nostre 25 d'abril: la commemoració, una miqueta masoquista, d'una derrota quasi definitiva. I he escrit "per a una part" perquè la majoria de catalans no saben què va passar a Almansa el 25 d’abril de 1707, set anys i mig abans que els exèrcits borbònics ocuparen, també, Catalunya i hi imposaren les mateixes lleis, usos i abusos que ens havia imposat, als valencians, Felip V.

La ignorància que ens divideix i ens fa més vulnerables és recíproca. De la mateixa manera com hi ha valencians que ignoren que parlen la mateixa llengua que els catalans i els illencs, amb les variants pròpies de qualsevol idioma mil·lenari, moltíssims catalans ignoren la realitat del País Valencià, quan no la menyspreen, que vindria a ser la mateixa actitud dels, per entendre'ns, blavers.

Per això em resulta difícil comprendre l'entusiasme d'alguns valencians quan, tal dia com hui, des de fa alguns anys, veuen les manifestacions que protagonitza una bona part del poble català, decidit a tirar endavant el procés d'independència. Perquè una cosa és defensar el dret de qualsevol poble a elegir, a ser i sentir-se diferent, a dirigir el seu destí, i una altra és oblidar que nosaltres, els valencians, no pintem res en el procés que, potser, continuarà o, potser, acabarà com el ball de Torrent. I no vull dir amb violència, sinó amb les mateixes cullerades de sempre i a vore vindre.

Sóc molt conscient que sí que hi ha catalans que pensen en nosaltres, que saben que Catalunya només és una part d'una nació, d'una cultura que comparteix amb les Illes i el País Valencià. Però si preguntàrem què opinen dels valencians a totes les persones que, tal dia com hui, eixiran al carrer per reclamar el dret a expressar-se lliurement sobre el seu futur, les respostes serien decebedores i tòpiques: la festa, la corrupció política, el balafiament, potser la simpatia i la cordialitat i, per descomptat, "el caloret".

Per això, i no em fa vergonya confessar-ho, a mi no m'entusiasma el procés. No només perquè no m'agradaria que em posaren en el mateix sac ideològic, massa transversal per al meu gust, que als principals dirigents de la política catalana, sinó perquè no m'agrada molestar ni deixar-me caure per una festa a la qual no m'han convidat.

Una Catalunya independent serà un estat tan legítim com qualsevol altre, però des del meu punt de vista, no podrà considerar-se mai una nació perquè tindrà una bona part del territori i dels habitants en un altre estat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat