Eugeni d’Ors va nàixer a Barcelona l’any 1882 i, abans de morir, tal dia com hui del 1954, es va convertir en un dels homes més influents en la manera de pensar, i d’actuar, de la burgesia catalana d’abans de la guerra o, almenys, dels votants de la Lliga Regionalista, que tenia un òrgan oficial d’expressió: La Veu de Catalunya.
En aquell diari quasi homònim del nostre, va començar Eugeni d’Ors a publicar el seu Glossari, uns articles breus, contundents, sovint brillants, que glossaven temes culturals, polítics, quotidians, artístics, socials, pedagògics, estètics i Déu sap què més. Si la història no ens enganya, els catalans interessats per la cultura, l’art i la política, sobretot si eren conservadors, monàrquics i catòlics, llegien aquelles glosses amb curiositat i respecte perquè, a més de divertir-se amb les anècdotes que d’Ors convertia en categories, amb les històries que contava i amb un sentit de l’humor fi, esmolat i assenyat, coneixien les novetats que triomfaven a l’estranger, sobretot a la resta d’Europa, i començaven a passar del Modernisme al Noucentisme.
En els nostres dies, quan cada dia hem de superar el malestar que ens provoquen les deposicions ideològiques d’opinadors com Sánchez Dragó, Sostres, Espada, Azúa, una tal Isabel no sé com i tots els altres cucs del “periodisme” que pretenen convertir en compost els detritus de la nostra societat, el record d’un home com Eugeni d’Ors sembla remot, molt lluny de l’herba intel·lectual per a consum d’ovelles resignades que podem llegir en quasi totes les publicacions contemporànies i, per descomptat, en les xarxes socials.
D’Ors era un conservador que es va radicalitzar durant uns anys, potser perquè ho demanava l’època; però era un home culte, llegit, amant de la perfecció formal fins a la quimera, disciplinat a l’hora de treballar, antinacionalista català i espanyol, convençut, en definitiva, que la faena ben feta no té fronteres i que ha de ser la divisa dels humans.
Deia que la paraula no havia estat mai viva però confiava que seríem capaços de fer-la viure si sabíem organitzar-nos i afirmava, molt lluny de l’opinió majoritària dels conservadors contemporanis, que “les lleis són normes, però també són armes”.
Dissabte 25 de setembre del 1954, Joan Fuster va escriure una nota breu al seu diari, a propòsit de la defunció d’Eugeni d’Ors: “Quina necrologia més difícil que demana! Tan difícil que ningú no s’atrevirà a escriure-la. Vull dir una necrologia serena, honrada, sense rancors ni beateries”.
Probablement, els opinadors d’aquella època no començaren a parlar d’Ors i de la seua obra l’endemà mateix de la seua defunció, sobretot perquè la censura no els ho hauria permés. Però quan Fuster va morir, ningú no respectà el prec i la gent es posà a escriure sense fre ni prudència.
Ara mateix, en l’època de la immediatesa i les informacions supèrflues o directament falses, és probable que tots volgueren dir la seua en un cas com els esmentats, fins i tot els que no han llegit mai ni un llibre d’Ors ni un de Fuster… O, potser, tots ignorarien el fet perquè estarien opinant sobre Veneçuela, el procés català, una aparició mariana, un gatet molt graciós o la consistència de les defecacions de Rafa Nadal, Alonso o Cristiano. I, mentrestant, la paraula, més morta que mai.
