En anglés tot sona millor?

Escric açò mentre tinc els ulls unflats com dos taronges sanguines i no deixe d’engrunsar el moc. No: no m’he agarrat una acalorà com un dimoni veient per enèsima vegada l’ofrena a la Mare de Déu dels Desamparats… M’he refredat: sí, sóc d’eixe percentatge de persones desgraciades que foteren tant al karma en una vida anterior que al mes d’agost pateixen la Santíssima Trinitat de les malalties “de quan fa fred”: mocs, tos i moltes ganes de morir-se. Curiós, cert? Quan tot el món es queixa del fet que l’estiu ja pega les últimes coetades i aprofiten els últims dies de vacances per a visitar la piscina o anar a la platja, jo sols pense en veure pel·lícules de plorar, beure molt de té amb mel i abraçar-me a un coixí amb forma de cor més negre que el meu futur. I sí… És més que probable que, d’una forma o altra, m’haja buscat estar ara mateix afonadeta en la més absoluta de les misèries. A qui se li ocorre marxar sola de vacances? En quin moment vaig pensar que agafar un avió per mi mateixa, després de vora sis anys, era bona idea? Et pots imaginar: interessada en l’anglés des de sempre, amb un nivell superior a la mitja, enamorada del país des que el va xafar per primera volta… Eixa era jo. Fins la última volta que vaig volar a Anglaterra (Nottingham, 2012), el país era cita obligada com a mínim una volta a l’any. Va passar el temps i també vaig passar jo: amb tot el que això suposa. El més important és que no podía oblidar el vincle emocional que tenia amb Anglaterra i alguna cosa dins de mi em deia que enguany era l’any: enguany era l’any d’agafar un avió sola per primera volta i, amb l’excusa, visitar dos persones molt importants del meu passat que feia massa temps que no veia. A mitjans de juliol vaig tindre la oportunitat de fer hores extra a la feina, hores extra que vaig acceptar perquè ja em rondava pel cap la idea d’escapar-me sola. Un dia que recorde com si fóra ahir, vaig entrar a un conegut buscador de vols per internet buscant “el vol més barat a Anglaterra l’últim cap de setmana d’Agost”. I voilà: me n'anava a Birmingham. Que potser que et sone a xinés, sí: és com si eres anglés i véns amb avió a Múrcia. Estrany, veritat? Amb raó Ryanair opera amb un vol directe Birmingham-Múrcia: entre iguals sempre els ha sigut més fàcil empatitzar. També pot influir que hi havia una sèrie a Netflix que em treia bastants hores de son i que, curiosament, estava ambientada allà: “Peaky blinders” (no són més que una caterva de senyors amb boina, molta mala sombra i un caràcter molt lleig que, en lloc de solucionar els seus problemes amb el diàleg, s’entesten a llevar-se la boina i agredir altres senyors amb més mala sombra encara que els fan enfadar perquè son boines màgiques capaces de fer molt de mal). Tot açò ho contava perquè el passat cap de setmana a Londres feia més calor que a Sevilla un 15 d’agost i la diferència de temperatura amb Birmingham (on jo dormia) eren, com a mínim, 6ºC. Si a això li sumes unes defenses ridículament baixes i una afició insana a dormir sense pantalons (o amb el cul a l’aire, que diria mon pare), premi: en anglés és possible que tot sone millor, sí. Excepte quan tens més mocs dins que ganes de viure: ahí ja no.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat