El 1764, l’arqueòleg i historiador de l’art Joachim Winckelmann escrivia en una carta a un amic: “M’acaba de pintar una desconeguda, una jove d’extraordinari mèrit, excel·lent amb l’oli. M’ha fet un retrat assegut, de mig cos, i l’ha reproduït en un gravat (a l’aiguafort) que m’ha regalat. Aquesta noia és suïssa; el seu pare, que també és un artista, la va portar a Itàlia quan era petita i per això parla l’italià igual de bé que l’alemany –una llengua que domina com si haguera nascut a Saxònia–. D’idèntica manera, s’expressa en francès i en anglès, motiu pel qual retrata tots els anglesos que són a Roma. Canta tan bé que es compara amb els nostres millors virtuosos. El seu nom és Angelica Kauffmann”. Amb aquestes poques paraules, l’erudit i teòric del Neoclassicisme descriu el talent i la formació d’aquesta artista que llavors comptava vint-i-tres anys i que havia dut a terme els primers retrats amb onze. Coneixia l’art italià de primera mà: el 1762, a Parma, havia estudiat el clarobscur, la suavitat i les formes fluïdes de Correggio; a Bolonya, les composicions dels Carracci, Guido Reni i Guercino, i a Florència havia copiat els grans mestres als Uffizi. Després, a Roma i a Nàpols, el contacte amb els intel·lectuals del moviment neoclàssic transformarà el seu estil, que també es veurà influenciat pel descobriment de les excavacions de Pompeia i Herculano, sobretot per les pintures murals.
Quan Winckelmann i Kauffmann va entrar en contacte, ell ja havia publicat els articles i els llibres (Reflexions sobre la imitació de les obres gregues en la pintura i l’escultura, 1754; Notes sobre l’arquitectura dels antics, 1762; Notícies dels últims descobriments a Herculano, 1764, i Història de l’Art Antic, 1764) que establirien les bases del nou esperit artístic, una recuperació de la cultura greco-romana, el model a seguir, que s’imposaria al llarg de la segona meitat del segle XVIII. Un corrent que, com ocorre sempre que es produeixen canvis, a l’inici es va barrejar amb el Rococó; de fet, el terme Neoclassicisme no va començar a emprar-se fins a la dècada del 1780. Ella, en aquesta segona visita a Roma, sovint junt amb l’estudiós alemany, va dibuixar escultures antigues, va treballar a partir de les obres més importants i va estudiar perspectiva, entre d’altres, amb l’arquitecte, arqueòleg i gravador Giovanni Battista Piranesi –de qui va fer un retrat que es conserva en un quadern–, un coneixement necessari per a dur terme pintures històriques, un gènere que pretenia dominar. Així, el mateix 1764, va executar Ariadna i Bacus, un quadre en què ja es palesen les característiques que desenvoluparà amb posterioritat.
L’estiu del 1766, Kauffmann es va establir com a professional a Londres, on va triomfar immediatament; era una persona versada en tot allò que els viatgers del Grand Tour havien vist i provaven de traslladar al Regne Unit i en les idees de Winckelmann. D’altra banda, gràcies a la reputació com a retratista que s’havia guanyat a Itàlia, de seguida va rebre nombrosos encàrrecs de membres de l’aristocràcia i de la cort, incloent-hi la Reina Mare i la Duquessa de Brunswick, germana de Georges III. El 1768, l’exposició a la Free Society of Artists de tres quadres seus de temes homèrics (L’aparició de Venus a Enees, Penèlope amb l’arc d’Ulisses i Hèctor acomiadant-se d’Andròmaca –els únics que, amb els del nord-americà Benjamin West, abordaven el gènere històric–) va provocar que hi pararen esment artistes i patrons importants. Aquestes peces, que va tornar a presentar en la mostra inaugural de la Royal Academy el 1769 –un esdeveniment que li donaria fama entre un públic més ampli–, i una altra, Aquil·les descobert per Ulisses, foren adquirides per John Parker of Saltram House, amic i protector de Joshua Reynolds, que en va arribar a posseir onze.
L’èxit la va encoratjar a continuar en aquesta direcció, malgrat els prejudicis existents, que no consideraven adequat que les dones tractaren aquestes temàtiques d’entrada. Era difícil que assoliren un bon domini del dibuix anatòmic, imprescindible per enfrontar-s’hi amb garanties, atès que tenien prohibit assistir a les acadèmies on posaven models nus. Una mancança que ella havia hagut de suplir amb la còpia d’escultures clàssiques. Només cal pensar en els escarnis que va haver de patir Anne Seymour Damer, l’escultora coetània, per sentir “inquietuds artístiques impròpies del seu sexe”. Per això, a causa de la determinació de trencar el monopoli masculí de la pintura d’història, Kauffmann també va haver de suportar molts atacs i xafarderies que no van impedir que gaudira d’un enorme prestigi durant tota la seua vida.
