Abans d’això se’n deia una serp d’estiu: durant tota la calitja passada, i amb el parèntesi brutal de l’atemptat de Barcelona, la història de Juana Rivas apareixia i desapareixia preferentment a tots els mitjans com un riu capritxós o una colobra erràtica. Crec que tots esteu al cas: es tracta de la dona andalusa que havia fugit amb els seus dos fills menors d’edat de la llar conjugal a Itàlia i que es negava a retornar-los-hi.
Aquesta història va començar sent unas mena de metàfora del –sic– “terrorisme masclista” (perquè la parella de Juana, Francesco Arcuri, va ser condemnat per un confús episodi de violència domèstica i ella insistia a culpar-lo, sense proves, de maltractaments constants) i ha acabat amb l’opinió pública dividida per la feblesa de les evidències amb què se sustenta el cas.
Assessorada per determinades dones que van voler fer del seu relat un emblema feminista, Juana es va convertir en pròfuga de la justícia a Espanya i a Itàlia. Un ampli moviment de suport en aquest primer país (que va comptar amb la participació –per a vergonya de Montesquieu– de Susana Díaz i Mariano Rajoy) la va acomboiar i la va acabar convencent que podia saltar-se les lleis simplement exhibint un carnet amb dos cromosomes XX. El miratge es va acabar, de moment, dilluns passat, quan Juana va haver de retornar els fills a Francesco. Ara l’espera un complicat horitzó judicial per haver intentat escapolir-se de l’acció dels tribunals.
Aquesta història és molt il·lustrativa de com funcionen certs casos en la societat mediàtica. Durant tot el mes de juliol, es va teixir a les xarxes i als mitjans de comunicació un espés relat amb Juana com una heroïna “maltractada” a qui volien furtar els fills. En agost, però, la cosa va començar a canviar. Francesco va parlar i fins i tot algunes feministes acreditades van haver d’eixir a la palestra a explicar que, en el relat de Juana, no tot eren flors i violes. I que, en tot cas, dirimir conflictes d’aquesta mena és el motiu pel qual hem inventat la figura dels jutges.
En un context en què se succeeixen quotidianament espantosos crims sexistes d’homes que maten les seues esposes o nòvies, té una certa lògica que Juana Rivas haja estat enarborada com a icona per algunes dones enfurides. Però la història s’ha demostrat un bluf i, al final, ens haurem de preguntar si, ara que la revolució de gènere ha retornat a les dones l’estatus d’igualtat que es mereixien, això implica que qualsevol cosa que facen o diguen haja de ser considerada la llei, sense més matisos.
Particularment sóc un fanàtic de la igualtat real, és a dir, aquell horitzó no sé si utòpic en què ja no hi haja dones i homes, negres i blancs, musulmans i cristians, sinó exclusivament persones, amb els mateixos deures i els mateixos drets. Aquesta terrible maledicció.
La moralitat del cas Juana Rivas és que una pobra dona amb problemes psicològics i un caràcter inestable pot ser manipulada per altres agents més poderosos a favor d’un relat que a molts resulta simpàtic (la femella dissortada de qui abusa un marit insensible). Vivim temps en què alçar-li la veu a una dona o fer-li una rojura a la monyica –com és el cas de Juana, cosa que va motivar la condemna de Francesco– per una discussió conjugal amb virulència mútua passa a ser considerat un crim del mateix tipus que matar-la a ganivetades. Estem bojos?
No és fàcil explicar açò, perquè, a vora mar, tots volen surfejar, ningú vol llançar-se contra l’ona. I la massa –l’opinió pública–no pensa, simplement vol que l’aigua l’engronse, adormir-s’hi suaument. Juana Rivas s’ha deixat arrossegar –o s’ha arrossegat ella mateixa– en aquesta mortífera espiral. I ja no és que no estiga a casa, és que és a punt d’entrar a la presó. Una mica de trellat en les relacions entre homes i dones no vindria malament. Si no és molèstia, és clar.
