El meu institut era antic, en totes les accepcions possibles que pot contindre esta paraula i, tot siga dit, bastant lleig. Situat al bell mig de l’Eixample de València, estava pintat amb un to verdós amb certes reminiscències quirúrgiques i semblava que el pas del temps l’havia cobert d’una capa de polsim que de segur era més una sensació psíquica que una realitat física i, per això mateix, era impossible de netejar. El meu institut no tenia arbres ni vegetació de cap tipus, llevat d’un pi alt i preciós que, desafiant, s’erigia just al centre de la façana, com volent dir que, malgrat la grisor i l’anquilosament, la vida acaba trobant escletxes per on obrir-se pas. El meu institut no era el Lluís Vives ni era el Benlliure, i, de fet, era just el contrari que la meua escola. I, malgrat això, o tal volta en part per això, em va regalar dels aprenentatges, els moments i les persones més importants de la meua vida.
Recorde el primer dia de classe. Una classe que, tot i inaugurar la línia en valencià del centre, contenia menys Laies i menys Mireies que la dosi a què estava acostumada. Una classe amb companys que no sabien què era un maulet i què era un botifler però que, en canvi, controlaven de molts altres afers, no menys importants, sobre els quals, jo no tenia (pràcticament) ni la més remota idea. Uns companys amb uns pares que no eren com molts dels pares dels meus anteriors companys. Eren diferents, però sobretot, eren diversos entre ells.
Recorde, també, l’impacte que em va causar conéixer els nostres professors, molts dels quals s’aproximaven, per a la meua sorpresa, a l’edat dels meus iaios i practicaven un mètode pedagògic, diguem-ho així, poc renovador. A diferència de la meua escola, on teníem campet i galliner, on féiem teatre i assemblees, allí quasi tot era escoltar i prendre apunts; fer deures i estudiar. És clar que hi havia excepcions. Escletxes, com la del pi de la façana. Una de les més notòries es deia Isabel i va ser, a COU, la nostra professora de literatura catalana.
Isabel era la professora i, segurament, la persona, més moderna que jo havia conegut mai, en el sentit més profund d’aquesta paraula. Portava el cabell llarg i negre, del color amb què sempre vestia, i solia pintar-se els llavis d’un morat impossible. Sempre ens parlava d’igual a igual, sense crits ni retrets. Sense amenaces. Sempre anàvem, també, endarrerits en el temari, cosa que, tot siga dit, crec que no ens preocupava massa. A canvi, a les classes d’Isabel llegíem fragments del Josafat en veu alta, i també el Manifest Surrealista d’André Breton. I ens parlava de l’inconscient i del desig, i també de la concupiscència, que és una paraula que vaig haver de buscar al diccionari però que, sense saber ben bé el que significava, pronunciada per ella, ja sonava la mar d’interessant. Isabel ens va ensenyar literatura, sí, però, sobretot, ens va ensenyar molta llibertat. La llibertat de ser les persones que volguérem ser, la llibertat d’anar descobrint-ho al nostre ritme. Una llibertat molt pròxima a la responsabilitat i molt allunyada de la culpa.
Una llibertat que no està lluny de la paraula diversitat, com la que allí vaig trobar. Abans d’entrar a l’institut, vivia enfilada als arbres de la meua escola, una escola arrelada a la terra, que em va nodrir d’ experiències i valors ben valuosos que m’han ajudat i que m’ajuden a gaudir molt de la vida. Després d’acabar l’institut, vivia, i encara visc, arrelada al barri, envoltada d’amics i amigues de tot tipus i amb un tresor afegit al meu bagatge vital que només es pot trobar a un centre públic com el que jo vaig tindre. Em referisc a eixa joia que hom anomena perspectiva.
Perspectiva per a captar tota la gama de colors amb què està pintada la realitat. Perspectiva per a entendre que darrere d’un verd apagat, si et detens i rasques una mica, pots trobar el groc intens amb què alguns professors et parlen del que abans mai t’havien parlat. I també el verd fosc amb què estaven pintats els banquets del barri on quedàvem cada divendres. I quan no era divendres. I per descomptat, és clar, també el gris fosc, el color d’alguns professors, als quals no suportes o que no ensenyen gran cosa, excepte el fet, no gens menyspreable, que les coses sovint no són com ens agradaria que foren.
Hui mateix, quan si fa no fa han passat vint anys des que acabàrem l’institut, el tornaré a habitar de nou. Aquesta vegada com a professora. I Isabel ja no serà la meua mestra, sinó la meua companya. I ja no trobaré el pi de l’entrada, perquè consideraren que estava malalt i que l’havien d’arrencar. Hui es tanca un cercle i, espere, se n’obri un de nou. En un temps diferent, però en el mateix espai. Un espai vell i poc atractiu que a mi, no obstant això, em va canviar la vida. Quina sort tindre l’oportunitat de poder tornar-li tant.
