Lascia ch’io pianga

Com cada nit des de feia nou anys, Carlo Broschi entrà a la cambra reial en silenci, es col·locà als peus del llit i, abans de començar a cantar, observà uns segons la figura abúlica i decrèpita, de rostre desencaixat, inflat i envellit, que es mossegava els canells i els tous dels dits amb ansietat i la mirada perduda. Li costava acostumar-se a la intensa ferum a orins que desprenien els llençols i la camisola que cobrien Felip V a causa de la seua negativa a mudar-se de roba per temor que l’enverinaren. Destapà la petita ampolla de vidre blau en forma de cor plena d’essència de lavanda, que duia sempre penjada al coll, impregnà amb unes quantes gotes un mocador d’exquisides blondes i el mantingué una estona sota el nas. Una vegada recuperat, entonà, com d’habitud, les primeres notes de Lascia ch’io pianga, una ària de l’òpera Rinaldo de Händel, i el monarca, en escoltar la peça, una de les que li exigia interpretar de manera obsessiva en aquests recitals privats, abandonà l’actitud absent i començà a imitar-lo, alhora que li marcava el compàs amb la mà.

La llum tèrbola dels ciris dels canelobres incidia de forma desigual en el cantant de malucs rodons i muscles estrets i projectava l’allargada silueta sobre les parets entapissades de brocats daurats, que embolcallaven la seua peculiar i inimitable veu. Una veu clara i penetrant, semblant a la d’un adolescent, tot i que molt més contundent i brillant, amb un toc sec i agre a les cordes vocals; una veu híbrida, que posseïa la potència d’un home i la lleugeresa, la riquesa tímbrica i la capacitat per emetre notes acolorides i agudes d’una dona; una veu portentosa, pròpia d’un jove podat als tretze anys mitjançant pràctiques prohibides, però usuals, al cau insalubre d’un cirurgià-barber; una veu d’àngel, asexuada, que brollava d’una laringe atrofiada per la castració i d’una caixa toràcica normal, amb la capacitat pulmonar d’un adult.

Jacopo Amigoni,'El cantant Farinelli amb amics', 1750-52. D'esquerra a dreta, el poeta Pietro Metastasio, Teresa Castellini, Farinelli i el mateix Amigoni.

Carlo Broschi, així que rematà l’ària, examinà de nou el cos de Felip V, devastat per la demència, i recordà el dia en què es transformà en Farinelli. Encara notava en la pell la tebiesa dolça de la llet calenta que omplia la banyera on el submergiren mig endormiscat per l’opi. Per un moment, cregué sentir el soroll metàl·lic dels bisturís i dels ganivets a l’estança i el contacte fugisser d’una mà desconeguda pressionant-li la jugular durant uns segons per tal de neutralitzar la sensació de dolor, mentre el blanc de la llet es tenyia de roig. Una amputació de testicles, ràpida, malgrat que poc destra, amb què s’engegava el canvi orgànic que li possibilitaria executar el cant màgic i incorpori que el convertiria en llegenda.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat