Auschwitz, entre la memòria i la banalització

La majoria de les persones que visiten Cracòvia no ho fan per a admirar els seus temples cristians o jueus. Em referesc a joies com la basílica de Santa María, l’església de Sant Andreu, el corprenedor interior barroc del Corpus Christi o la sinagoga Remuh. Per a molts, l’incentiu d’atansar-se fins a la capital històrica de Polònia és el de seguir les traces de la Xoà en aquell país. Conèixer, posem per cas, el barri de Podgórze, enfront de Kazimierz, passat el riu Vístula, on el 31 de març del 1941 els nazis van recloure els jueus abans d’exterminar-los i on es pot visitar, entre altres vestigis d’un passat dramàtic, la fàbrica d’Oskar Schindler, al carrer Lipowa.

Però, sobretot, els que van a Cracòvia volen conèixer de primera mà el camp d’extermini d’Auschwitz, situat a poc més d’una hora en cotxe. Les agències turístiques locals i tota mena de guies ofereixen la possibilitat d’apropar-se’n per poc més de trenta euros. Fet i fet, la major factoria de la mort que ha conegut mai la humanitat és un excel·lent reclam turístic, atreu la curiositat de milions de persones cada any.

Des de la plaça Szczepański, a pocs metres del Palau de les Arts Sztuki, ixen cap al camp microbusos amb grups de turistes pertanyents a totes les nacionalitats. Els viatgers entretenen el trajecte veient el reportatge que va realitzar el capità de l’Exèrcit Roig i cameràman Alexander Vorontsov, tot just després de l’alliberament del camp el 27 de gener del 1945. Es tracta d’un document directe, amb un enfocament propagandístic, ple de llacunes però suficient per a corprendre amb les seues imatges crues l’espectador inadvertit.

Les expedicions sempre passen per terrenys perfectament llaurats, boscos que s’estenen sobre petits turons, nuclis urbans disseminats, fabriquetes i empreses de transport a peu de carretera. Abans d’arribar a Auschwitz cal encara travessar Oświęcim, d’uns 40.000 habitants. Una ciutat on ningú no vol anar i que sembla evitar la feixuga ombra de la història maquillant-se amb enormes tanques publicitàries on s’anuncia, vanament, un racó del món feliç i meravellós on potser perdre’s unes poques hores.

I, finalment, Auschwitz I o l’Stammlager, amb el seu immens aparcament ple de gom a gom, la seua cafeteria, la llibreria on fer-se amb d’uns souvenirs, els concorreguts lavabos públics als quals s’accedeix després de passar per davant d’un quiosc ben proveït i d’unes quantes màquines expenedores de cafè, té i begudes de tota mena. Per al visitant mínimament informat però que mai no ha estat en Auschwitz, ensopegar a l’arribada amb aquest escenari quasi festiu pot resultar un punt desconcertant.

Al camp s’accedeix després de passar un estricte control de seguretat. Més enllà dels guardes i dels detectors de metalls, abans de passar la famosa tanca amb el lema Arbeit Macht Frei (el treball us farà lliures), els grups s’amunteguen excitats al voltant dels seus guies. Al grup espanyol li toca una jove guia polonesa, menudeta, de tracte aspre com cal esperar del caràcter eslau del país. La xicota des d’un bon principi s’esforça per crear, diguem-ne, un determinat estat psicològic, per destruir potser aquella sensació incòmoda que pot tenir més d’un de trobar-se en una mena de parc d’atraccions històric. Així, doncs, la jove polonesa insisteix a recordar que aquell és un lloc de memòria i, solemnement, demana una actitud respectuosa. Tot seguit s’inicia una visita llampec que durarà poc més d’un parell d’hores pels barracons musealitzats. Barracons on es poden veure les màrfegues dels presoners, vitrines plenes de sabates, culleres i pots de metall, maletes, ulleres, muntanyes de cabells, pots rovellats de Ziklon B, objectes quotidians tots convertits ara en testimonis muts d’un assassinat en massa de proporcions gegantesques... Barracons a rebentar de turistes, on no cap ni una agulla, sense a penes espai per a moure’s, ni tan sols per a fer una fotografia. La gent s’agombola a les escales, a les entrades dels barracons... Es confonen les llengües. La gent es despista. Hi ha corredisses de xiquets.

Un grup de turistes atén les explicacions d'una guia del camp. / F. VIADEL

Les explicacions de la guia, de vegades massa apressades, sinòptiques, resulten confuses per a alguns que gairebé tot el que saben de la Xoà és gràcies a les pel·lícules. Molts, per exemple, esperaven entrar en barracons de fusta –com els que hi ha en Auschwitz II– i, en canvi, s’han trobat amb barracons de totxo, els mateixos que inicialment van fer de caserna a l’exèrcit polonès abans de la invasió alemanya, aparentment molt menys impactants, molt menys cinematogràfics. Fins i tot, un membre del grup espanyol no pot resistir-se a preguntar si allà on estan havien viscut presos o si només es tracta d’un simple edifici que fa la funció de museu. La guia li contesta afirmativament, sense immutar-se, i li assenyala que aviat veurà com vivien els presos i fins i tot podrà contemplar les seues fotografies penjades de les parets dels passadissos. Al capdavall, centenars de rostres estranys, de mirades perdudes, de gent de la qual no en saben res.

El pas pel Bloc 11, conegut com el barracó de la mort, es fa igualment a tota velocitat. Gairebé ningú no s’adona que és allà on entre el 3 i el 5 de setembre es va assajar per primera vegada la utilització del gas per a matar 600 presoners de guerra soviètics i 250 presoners polítics polonesos. És també en una de les cel·les d’aquell indret on va ser condemnat a morir de fam el 14 d’agost del 1941 el sacerdot polonès santificat Maksymilian Maria Kolbe, juntament amb 9 presoners més.

A l’eixida d’aquest espai de terror es pot veure el mur d’execucions i la cambra de gas del camp, l’antiga morgue, elements reconstruïts després de la guerra, tot i que la guia no ho ha advertit en cap moment.

La visita en aquesta part del camp finalitza davant la forca on va morir executat el comandant d’Auschwitz, Rudolf Höss, a escassos metres de la seua residència. El grup té temps encara de fer una breu pausa abans de continuar fins a Auschwitz II-Bikernau, a uns tres quilòmetres, construït la tardor del 1941 i on a partir del 1942 es va iniciar l’extermini a escala industrial de la majoria dels jueus d’Europa que encara quedaven amb vida.

Porta principal vista des de dins del camp d'Auschwitz II-Bikernau. Coneguda també com a Porta de la mort. / F. VIADEL

En arribar, tots els grups es dirigeixen a peu des de l’aparcament fins a la coneguda com a “Porta de la mort” des d’on continuaran caminant fins a arribar a la rampa, el lloc exacte on s’aturaven els trens provinents de tot el continent i on els deportats eren seleccionats, bé per a treballar, bé per a morir gasejats. A la rampa resta immòbil sobre les vies, com un estrany animal fossilitzat, un d’aquells vagons. En aquell punt, tots els guies suggereixen que se’ls seguesca a fi de repetir el mateix trajecte que van fer centenars de milers de deportats fins a les cambres de gas. “Vostès”, adverteix la guia del grup d’espanyols, “estan fent ara el mateix camí que van fer milers de persones per a trobar-se amb la mort”. La jove ha adoptat, de colp, un to solemne, amb l’automatisme de qui segueix un guió que, sens dubte, cerca capbussar l’auditori en un clima dramàtic amb l’objecte de combatre la banalització a què pot conduir l’amnèsia, també la relaxació moral enfront d’uns fets que no s’han viscut directament. Al cap d’uns metres, tothom s’atura uns minuts en el monument a les víctimes del feixisme aixecat el 1967 i, tot seguit, es passa per davant de les runes de la cambra de gas número 2 i del crematori, on la guia, de nou amb un to greu, explica breument quin procés seguien les execucions en massa.

Imatge de l'arribada el maig del 1944. / YAD VASHEM

A l'última encara hi ha temps per a visitar el barracó de quarantena de les dones que s’aixeca a un extrem del camp. La gent s’hi fa fotos, ho inspecciona tot minuciosament, toca les parets, les lliteres de fusta, ho toca tot com en un intent d’atrapar els fantasmes que suposa deuen viure atrapats en aquell indret.

En una visita d’unes tres hores en total, en un sol dia, milers de ciutadans vinguts d’arreu del món, de totes les edats, nivell cultural i classe social, representa que s’han fet una idea del que va ser un dels majors drames de la humanitat. És cert que hi ha l’opció de fer una visita el doble de llarga però no és, sens dubte, la que tria la majoria.

L'experiència ben bé val una reflexió. Com la que va fer, per exemple, en el documental ‘Austerlitz’, Sergei Loznista. El cineasta bielorús va enregistrar amb la seua càmera els turistes d’Auschwitz en un intent de descobrir que és allò que cercaven en un lloc com aquell. A propòsit del film, el periodista Jonathan Romney va escriure que el que inquietava d’’Austerlitz’ és que en el nostre temps, la història, sense importar com n’ha pogut ser de tràgica, tendeix a repetir-se com a turisme. El mateix Loznista, en una entrevista, es mostrava escèptic sobre la capacitat que teníem de retenir i compartir un record i advertia de com el temps devorava la memòria. En una de les seues respostes, Loznista acabava assegurant que en el futur la Xoà seria com una mena de conte i no li deu faltar raó.

El professor d’història Jean-Françoise Forges s’ha fet el mateix tipus de reflexió en un llibre de lectura imprescindible, Educar contra Auschwitz. Historia y memoria (Anthropos, 2006). Recorda que, al llarg dels anys, Auschwitz ha estat modificat de manera irreversible amb diverses reconstruccions i adequacions la majoria de les quals són ignorades pels visitants. De la mateixa manera, lamenta que s’hagi exagerat la xifra dels assassinats. L’autor assegura que la reducció del nombre de víctimes no canvia el problema de fons però que no és menys cert que si un vol conservar la memòria i respectar l’emoció, cal dir la veritat sobre els fets. Qualsevol precaució és poca si no es vol alimentar el negacionisme, desvirtuar la realitat. “Les representacions simbòliques sense advertències poden provocar que sorgeixen dubtes respecte dels fets més demostrats, en persones mal informades”, escriu.

Com vullga que siga, la cultura de museu dels nostres temps, el fet que hàgem convertit la història en oci banal –tal com recorda Loznista–, entranya molts perills. Un d’ells, el de l’aparició d’un sentimentalisme que ens allunyaria, segons la supervivent del camp d’extermini polonès i professora emèrita de la Universitat de Califòrnia, Ruth Klüger, de la realitat de l’objecte que aparentment ha cridat la nostra atenció.

I, així doncs, que ens cal fer per a mantenir viva la memòria d’un fet tant transcendent de la història de la humanitat sense deformar-la? Cal deixar envellir tranquil·lament Auschwitz? Cal, pel contrari, reconstruir-lo?, es demana Forges. La resposta no és fàcil i el pitjor és que urgeix en un moment en què revifa l’antisemitisme en tantes altres formes de totalitarisme, mentre arreu del món continuen produint-se encara genocidis com el dels iazidís en Iraq, els musulmans rohingya i els kachins de Birmània o els cristians en Nigèria entre molts altres. Alguna cosa caldrà fer.

Conclou l’autor francès que Primo Levi ens va ensenyar que el camí cap al Lager es recorria molt ràpidament, que la humanitat ja va estar allà, que tornarà de nou allà algun dia i que caldrà encara estar “de nou, amb l’estat d’ànim per a no parlar del feixisme, sinó per a lluitar contra ell”. El deure de memòria, afirma Forges, sols té sentit si condueix a la mobilització, a la vigilància i a la resistència davant del present i el futur”.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat