A la primera pel·lícula de Harry Potter hi ha una escena plena de màgia. Harry és a casa dels seus oncles, els quals li neguen el dret a rebre una carta que va dirigida a ell. Després d’uns dies d’evitar el correu, la casa dels oncles de Harry comença a rebre tones i tones de cartes per la bústia, per la xemeneia i fins i tot per les finestres. Cartes per tot arreu, sense ordre ni concert, que omplen cada estança de la casa. Sembla quasi un acte de justícia màgica –que no divina–. Cada vegada que vull queixar-me o reclamar alguna injustícia pense en aqueixa escena.
Aquest estiu, a banda de les telenovel·les futbolístiques, alguna tragèdia social convertida en mina d’or televisiu i les gresques tertulianes sobre Catalunya, la salmòdia d’actualitat ha girat entorn les argúcies de bars i restaurants per cobrar-ne de més afegint al compte el gel, la bugaderia de les estovalles o la coberteria. Les estafes relacionades amb habitacions d’hotel i lloguers d’apartament i cotxe no han quedat enrere. Ni tampoc les queixes per una reforma de la cuina que s’allarga tot l’estiu o per l’organització d’un festival amb problemes greus de seguretat. Recorde encara les imatges que van pegar la volta al món fa uns mesos, en què un home rebia una agressió per no voler renunciar al seient que prèviament havia pagat. Setmanes després, el mateix incident el protagonitzava una família amb xiquets inclosos. Se’n recorda algú? Aleshores parlaven d’overbooking, una manera elegant d’explicar l’avarícia d’algunes companyies aèries que venen més bitllets que seients per tal d’assegurar-se beneficis i que semblen no tindre en compte les necessitats o els drets dels seus clients. Passat un temps, passada l’atenció mediàtica i passades les multes pertinents, desconec si qui tot ho vol ho haurà perdut tot ja.
Em pregunte si tots aquests episodis són fruit de negligències flagrants o d’abusos indiscriminats, si són producte d’un capitalisme despietat on impera el «sálvese quién pueda» com a lema de vida, on els qui estan per sota no tenen res a fer. Trobe innocentment paradoxal que les empreses abusen tant de treballadors i consumidors. Al cap i a la fi, les empreses no serien res sense nosaltres. Necessiten clients i necessiten treballadors. Patti Smith ens ho fa veure melòdicament: «People have the power». Però així i tot, elles –les empreses– semblen ser més grans que nosaltres, com gegants impassibles. Sense caure en el negativisme, hem de recordar que quan tramitem una reclamació, el nostre paper no es perd entre la burocràcia: s’uneix amb tots aquells que també s’hi han queixat formalment. No és, o no hauria de ser, un David contra Goliat perquè estrany seria si algú mai no s’haguera alterat intentant queixar-se a una companyia telefònica, a un banc o fins i tot al supermercat del costat de casa. Una queixa formal no és la nostra única eina. Recorde la protesta dels treballadors de Coca-Cola, on els consumidors també col·laboràrem activament. Em sembla un bon exemple de com, treballadors i consumidors, podem ajudar-nos i de com la unió entre persones fa la força. Què passaria si tots deixarem de comprar-hi a una determinada marca de roba perquè sabérem de les seues pràctiques abusives? No serà per falta de botigues de roba! El mateix efecte tindria que tots ens ficàrem d’acord per reclamar quan un servei resultara negligent o abusiu. Imagine que les oficines s’omplirien igual que la casa dels oncles de Harry Potter. I llavors algú hauria d’actuar.
Seria cosa de màgia, veritat?
