Davant del captaire

És difícil, almenys per a mi ho és, mirar als ulls d'algú que ha caigut o ha sigut llançat al pou fosc i amarg del fracàs i sobreviu humiliat captant almoina a la porta de l'església o d'un supermercat. Sovint és gent que no coneixem, persones vingudes d'altres pobles, potser de l'extraradi de la gran ciutat i fins i tot d'altres terres. Passem pel seu costat i, sense a penes mirar-los, els donem unes monedes amb les quals rentem una mica la nostra mala consciència.

Però què passa quan descobrixes que aquell que trobes captant o remenant entre els diversos contenidors del fem és un individu que conegueres en la teua infantesa? Què fas? Ets capaç de mirar-lo als ulls, d'aturar-te un instant, i preguntar-li què l'ha portat a aquesta penosa situació? O passes pel seu costat fent veure que no t'has adonat de res?

Encara recorde la primera vegada que vaig trobar-me amb un antic company d'institut demanant almoina a la porta d'un supermercat. Feia dècades que no parlàvem. Anys que no havia tingut cap notícia de la seua vida. Aquella vesprada anava distret. Sempre hi ha un vers que no em lliga o el final d'un conte que no em convenç i que entreté d'una manera estúpida els meus pensaments. El vaig saludar rutinàriament i vaig entrar al supermercat com si res, però de sobte una alarma silenciosa va saltar en el meu interior i va fer que em posara en guàrdia, alguna cosa no quadrava en el paisatge. Guaití al carrer des de darrere dels vidres de l'establiment i em vaig adonar del que realment estava passant. Confesse que la imatge em va colpir. No m'ho podia acabar de creure. A l'institut havia estat un estudiant popular, amb un cert èxit social, la gent se l'escoltava quan parlava. Escrivia versos que els companys li celebraven, cantava en un grup acústic amb un so proper al dels nord-americans Simon and Garfunkel amb èxit efímer. Li tenia una mica d'enveja, jo també feia versos que ningú no celebrava, però la culpa era de la meua escassa gràcia.

Quin trasbals laboral, social o emocional l'havia dut fins a la porta del supermercat? Mai no li ho vaig preguntar, i això que vaig trobar-me'l un munt de vegades al súper i més endavant a la porta de l'església. M'impressionava tant veure'l que un silenci incòmode s'apoderava del meu llenguatge verbal, del meu llenguatge corporal, un silenci que després donava pas a una tristesa incommensurable.

Per aquell temps jo no passava per una bona ratxa. Una vegada més, em veia obligat a engreixar les llistes oficials de l'atur. No sé per què veia en ell una projecció del meu futur i l'ansietat s'apoderava de mi en trobar-me'l. No ho podia remeiar.

Sé que hi va haver un grapat de gent que el va voler ajudar, i també sé que al principi no es deixava. Després aconseguiren que acceptara un lloc de treball i remuntà una mica. Ara li he perdut la pista de nou, no sé què fa ni on és, si li va millor o pitjor. Una de les darreres vegades que el vaig veure va ser en un soterrar, ell feia d'això que en el meu poble anomenem fosser. Ajudà a entrar el taüt dins del nínxol, després al bell mig d'un gran silenci preparà l'algeps i cobrí el forat amb unes rajoles. Tot el món mirava el seu quefer. Jo l'observava amb els mateixos ulls que dècades abans havien estat espectadors atents de la lectura d'alguns dels seus poemes. Acabà la tasca i donà en veu alta el condol a la família. En les seues paraules vaig trobar l'eco d'un munt de somnis de joventut rebregats. Maleïdes expectatives que ens fem i no es complixen. No sé per què pense ara en aquestes coses. La vida, que és molt puta.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat