Fins i tot amb el cel ennuvolat, la ciutadella inca del Machu Picchu brilla des de primera hora del matí. A gairebé dos mil cinc-cents metres d’altitud, el verd es degrada des dels cims fins a la gespa del temple principal i contrasta amb el gris engroguit de les pedres. El paisatge és subtropical i harmònic, tot i la multitud de persones que el xafen cada dia.
L’entrada al parc recorda a El Corte Inglés el primer dia de rebaixes. El recorregut, com va dir la madrilenya amb qui vaig compartir guia, a Ikea: en molts trams, només es pot caminar en un sentit. La via és farcida de gent que fa fotos i de gent que fa vídeos i de gent que s’atura per enviar-los per WhatsApp i publicar-los a Snapchat, a Instagram, a Facebook Life. Telefonem a l’àvia. Endevina on som. Farcida de xiquetes i xiquets que ploren perquè no poden enfilar-se per les pedres. Malgrat tot, la vida transcorre en calma, sembla senzilla, com als indrets on habiten —o habitaven, en aquest cas— persones privilegiades. En aquesta muntanya sagrada no vivia qualsevol pària.
A les dues de la vesprada, Machu Picchu començà a buidar-se. A les tres, no semblava el mateix lloc. Jo ja estava cansada, però no volia marxar, i vaig seure per a mirar el riu de persones que evacuava la ciutadella en silenci.
Sí, és bell. Tan bell que fa ràbia. Tant, que fa mal als ulls. Però, què més es pot fer a un recinte de ruïnes, un cop s’ha vist? Per què visitem restes de civilitzacions, pobles que ja no existeixen? Per què viatgem tan lluny per veure’ls?
Mesos abans, m’havia fet preguntes semblants quan em venies al cap i demanaves pas. Llavors, jo em disposava a recordar-te i a escriure versos al passat. Només visitant els teus vestigis podria oblidar-te un dia, seguir caminant, recuperar el present i entendre’l.
El peruà Marco Avilés diu que «a diferència de les nacions extintes i les seues ruïnes, les paraules són éssers més duradors». Els poemes són els murs de pedra que encara estan en peu, els camins que no dinamitàrem quan fugírem, les sendes del cim.
Ningú no vol marxar d’un lloc bonic. Els llocs bonics es recorden, s’evoquen, s’expliquen, se somien, esdevenen lírica. Però, què més s’hi pot fer, un cop s’han vist?
