Vulgues o no, tornar al treball després de les vacances sempre resulta un poc traumàtic. Fer-ho i que el primer que trobes en actualitzar el correu siga un mail oferint-te la contractació del show de Leticia Sabater, us assegure que encara pot empitjorar les coses. Aterrar a la feina i posar-te ja en la tessitura d’imaginar-te visualitzant hora i mitja d’espectacle durant el qual et recalquen que l’“artista” farà tres canvis de vestuari i que estarà acompanyada de dos ballarins amb grans acrobàcies, agradable no és, però també té una part bona: et lleva les ganes d’esmorzar i això, després dels excessos de l’estiu, sempre ve bé.
Una cosa semblant deu passar-los als xiquets amb la tornada al col·le. Tornar per a ells tampoc és fàcil, però menys encara si els enviem a classe tal com ens animen a fer-ho des de les campanyes publicitàries. Per més monopatins i música cridanera que posen als anuncis, tornar a les aules a principi de setembre amb xandalls de felpa i jaquetes de plomes, molt atractiu no sembla. Una cosa és folrar els llibres amb l’inici de curs i altra ben diferent és enviar els xiquets folrats a classe per a fer-los veure que tanquem etapa i que el dia a dia deixa de ser tan fàcil. Clar que, en ple setembre, això de la jaqueta de plomes no és que siga difícil de portar, és que pot arribar a ser fins i tot temerari.
Ens entestem a esborrar de colp l’estiu, malgrat que encara queden dies i calor per davant, i així en cada temporada. La cançó del moment repeteix una i altra vegada allò de “despacito” –la resta de la lletra millor la passem per alt–, però nosaltres anem amb les revolucions alterades com si la vida fóra una carrera d’obstacles i perdent-nos moments meravellosos que considerem que ja no toquen perquè estem en una altra fase.
Blanc o negre, nit o dia, hivern o estiu, llum o foscor… No hi ha terme mitjà, ni parades de transició. Saltem d’una banda a altra desesperats per no quedar enrere en la cursa i al ritme que ens marquen des de les superfícies comercials. Les estacions no les defineix el calendari ni el temps, les marquen els magatzems i les seues campanyes.
A partir de la pròxima setmana hi ha corredors del supermercat que, per a mi, passen a estar clausurats, per por a trobar-me ja amb polvorons, torrons i altres dolços que ens animaran a preparar el Nadal amb una antelació d’allò més exagerada. Hi ha qui fins i tot deixa col·locades les llums en casa d’un any a altre per si de cas se li tira el temps damunt. Potser la idea tampoc és eixa però, això sí, sempre necessitaran menys espai a casa per a emmagatzemar els ornaments nadalencs.
