Premis literaris, palmadetes a l’esquena

No sé vosaltres, però jo tinc la sensació que el mes de setembre és un poc com Nadal: una època d'il·lusions. La diferència és que pel desembre fa olor de neu i de torró i ara ens amara el perfum de remellets de llapisseres acabades d'afilar i de paquets de folis nous de trinca. Te l'aroma de la bata de la mestra acabada de planxar. Setembre és també un mes de premis literaris. Molts escriptors que pertanyem a aquesta cultura –diguem-ne– “diferent”, per minoritària, i abocada a la anormalitat, per minoritzada, hem passat el nostre temps de vacances treballant de sol a sol en el que realment és el nostre ofici: la literatura, tot i que la peculiaritat de la nostra cultura ens obligue a desenvolupar durant el curs acadèmic altres professions per a poder sobreviure. En aquest sentit, els premis literaris són d’alguna manera el refugi i també la font de les nostres frustracions. Tenen –no cal dir-ho– beneficis innegables: econòmics, de reconeixement i de motivació.

Tanmateix, això dels premis s'ha de viure per a entendre com poden arribar a ser de decebedors, no ja perquè hi poses tota la il·lusió i tot l'esforç del món i el guanya un altre. Algú l'ha de guanyar! No perquè en alguns, després d'anys i panys d'escriure, tens la lleugera sospita que sempre els guanyen autors de la mateixa editorial o amics d'algun peix gros del jurat que es repeteix cada any. Paranoies en tenim tots. Els premis són frustrants de vegades per la incompetència i l'estupidesa d’alguna gent que els maneja sense tindre un bri de gust per la literatura ni el més mínim respecte pels que ens hi dediquem. M'explique. Fa un parell de dies em va telefonar un amic. No importa el nom. Excel·lent en el conreu del relat breu i magnífic poeta. Volia compartir decepció amb mi. Resulta que l'any passat quedà finalista en un premi i enguany aspirava a guanyar-lo. És lícit voler millorar i superar-se a un mateix. No? Per cautela, es va mirar les bases i va veure que no s'hi poden presentar aquells escriptors que hagen guanyat altres edicions. Dubta, i per prudència telefona la regidoria de cultura de l'ajuntament que convoca el certamen per a assegurar-se que, com que ell només va quedar finalista i no guanyador, pot presentar-s'hi tranquil·lament. El funcionari que l'atén interpreta les bases i li respon que presentar-se, el que és presentar-se, sí que pot, però que ser finalista també és guanyar i que, per tant, si en aquesta edició guanyara, ho farien constar en l'acta però el premi el rebria el següent classificat. L'escriptor intenta refutar la interpretació del funcionari, a la qual cosa ell li respon que constar en l'acta també té el seu què. No dóna diners, però dóna prestigi. Constar en l'acta? Quina mena de burla és això? Quin treballador renuncia a les seues vacances i fa una jornada de sol a sol sense cobrar durant un mes només per constar en l'acta? En quina mena de circ es pensen que vivim els escriptors? És lògic i necessari que vulguem viure del nostre esforç i cobrar pel nostre treball. No volem una palmadeta a l'esquena. Volem el premi. Que constar en l'acta dóna prestigi? Bé estan la fama i el prestigi però en molts casos són els escriptors, el seu renom i el seu saber fer, els que dignifiquen un premi literari. Quan els regidors de cultura que organitzen certàmens literaris i els seus assessors i funcionaris omnipotents tinguen la humilitat d'entendre això, començarem a fer via cap a la normalització d’una professió indispensable per a formar una societat crítica, culta, rica i lliure.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat