Passatemps que acaben fent-te pensar

Aquest estiu, amb la intenció d'evadir-me i alhora matar les hores més tedioses del dia, em vaig enganxar a través del Youtube a un programa de temàtica alienígena. Un programa de producció senzilla en què un personatge posava en dubte la ciència oficial fent-se eco d'un bon grapat de teories conspiratives i de tesis científiques i històriques no acabades de provar.

Programes com aquest, n'hi ha un bon grapat en la xarxa i tots tenen un gran èxit i milers de seguidors. Seguidors que no sols visualitzen cada nou lliurament, sinó que deixen centenars de comentaris des de qualsevol racó del món, arrodonint, unes vegades, la informació donada i assenyalant, en altres, els possibles errors del comentarista.

El programa, com altres de les mateixes característiques, fa un grapat d'anys que està actiu i ha anat evolucionant estèticament d'una manera positiva.

Alguns deveu pensar que més m'hauria valgut anar al bar a evadir-me consumint unes quantes cerveses ben fresques, que tot això dels atlants, dels déus sumeris i egipcis, dels éssers reptilians, de les naus extraterrestres, etc. és un batibull d'historietes creades per desfaenats i paranoics. Bon material, si vols, per a un conte, una novel·la, una sèrie de televisió o una pel·lícula de ciència ficció. De fet, els títols més anomenats parteixen d'alguna d'aquestes teories. Però què voleu que us diga, cadascú és lliure d'invertir el seu temps en el que li done la gana.

D'entre tots els programes que he vist, em va cridar l'atenció un en el qual es deixava caure la idea que el gos i el gat són animals que han estat modificats genèticament en un laboratori alienígena per a complir una funció. En concret, la de fer-nos companyia i donar-nos suport emocional. En un moment determinat fins i tot el presentador va arribar a dir que el gat fou un regal dels déus als egipcis. Sense entrar en si tenia raó o no, els he de confessar que no he pogut deixar de pensar aquest darrer mes en com de mal hem tractat les nostres mascotes. Quan jo era menut, quan paria una gata els adults, si no es veien amb cor d'ofegar dins d’un poal d'aigua els cadells, ens els lliuraven a les colles de xiquets i nosaltres, a la vora d’un camí qualsevol, els esclafàvem llançant-los cudols fins que tot plegat no era més que una pasta sanguinolenta. Aquests mateixos xiquets algunes nits eixíem a empaitar gats amb els gossos roders, com caçadors del neolític. Hi havia qui els donava boletes d’estricnina, encara n'hi ha qui ho fa, i els felins i els cànids morien i moren encesos de dolor. Aquests són només uns pocs dels centenars d'exemples que puc oferir de com podem ser de cruels els humans amb els animals, però, també, de com la societat ho arriba acceptar amb una gran naturalitat. Els déus que un dia foren generosos amb nosaltres, des d'allà on estiguen, ens deuen estar maleint cada dia.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat