Si fem retrocedir el rellotge dotze anys, la Maria de 2005 hauria triat estudiar el Batxillerat de ciències. Per què? Et preguntaràs. Per a haver pogut estudiar Medicina i que la meua opinió tinguera alguna validesa. Anys més tard continue pensant que el millor remei per a una decepció amorosa no és una caixa de Lexatin, terapia o la filmografia de Hugh Grant, sinó que es diu festival de música. Fa un parell de setmanes et parlava del Sonorama, però esta volta el gluten no era precisament el major dels meus problemes: el major dels meus problemes és que ningú m’havia contat que a Madrid no entenen de festivals; tu dona’ls Fashion Week, partits de futbol grans o entrepans de calamars. Qui no em conega pot pensar que m’encisa queixar-me (que sí), però hi ha vegades que em toca fer-ho per impartir una miqueta de justicia cósmica. Després d’una decepció que portava arrossegant feia prou setmanes, agafava el Dcode amb les ganes amb què un jovenet valencià es menja una paella a ca la iaia després d’haver estat un any d’Erasmus. Clar: ací ve la primera de moltes. La localització d’aquest festival hauria fet morir de nostàlgia a qualsevol que haguera sigut universitari a València allà pel principi dels 2000. Recordes aquells famosos botellons universitaris dels dijous al campus de Tarongers? Doncs bé: això al costat del Dcode era un Dimecres de Cendra al Guadalaviar. No sé a quina ment intel·ligent se li va ocórrer la gran idea de celebrar un festival de música a un recinte universitari, però cal recordar que eixa gent també té dret a vot. I, bé, quan dic recinte universitari dic camp de rugbi. Mitja hora i un embús després, una volta aconseguies esquivar la caterva de gent que et separava de l’entrada principal… No et posen pulsera! Tant si has anat a algún festival en la teua vida com si no, supose que deuràs saber que per tal de controlar les entrades i eixides del públic et posen una mena de braçalet de tela amb el nom de l’esdeveniment en qüestió. Hora de parlar de la música… De matí va tocar un senyor molt gallec i molt bonic i molt sentit però no molt alt: Ivan Ferreiro. Com jo no vaig estar no puc parlar del que va fer: per a això ja tenim a molts dels nostres polítics. La primera frase que vaig espetar al meu amic Diego només entràrem fou “Aquí hay más gente que en la guerra de Vietnam”. Dit i fet: qui m’anava a dir a mi que totes les cues que no havia fet en 28 anys me les anava a berenar en una vesprada. Punt a favor és que després de sentir tocar un grup d’una xicona molt boniqueta però que tenia pinta d’haver patit molt i que, com que cantava en anglés pareixia que es notava menys (Daughter, que és alguna cosa així com “xicona povila” en valencià de la Ribera) vaig anar a la barra a demanar un vermut perquè clar, el vermut és una cosa que beuen molt en Madrid perquè són molts seus i perquè òbviament després de l’experiència del Sonorama no se m’anava a ocórrer demanar cervesa sense gluten. Error! Com no tenien vermut negre, em vaig llançar a la piscina i sí! Tenien cervesa apta per a celíacs: Mahou, però com diria mon pare “més val això que una punyà a l’ull”. Per sort sóc una persona amb prou de seny i no em vaig deixar enlluernar per aquest fet (la qual cosa no vol dir que li minve importància). Pel qui sí em vaig deixar enlluernar fou per un senyor que té cara de tindre ganes que li foten hòsties fins i tot en el DNI i parla anglés amb un accent com d’estar desganat amb la societat en què vivim: Liam Gallagher. Com que el fet que m’agrade queixar-me no anul·la saber establir diferències entre la justicia i la injusticia, no vaig deixar que la manca de pulsera, la presència de senyors amb el cervell buit i la butxaca plena, les cues més interminables que la novela de Michael Ende i el fet de no poder pagar amb targeta de crèdit a tot arreu obscuriren el fet d’haver escoltat en directe, vora cinc anys després, una de les meues cançons preferides (“Wonderwall”, en cas que et puga la curiositat). Creu-me: no estic dient que no vages l’any que ve. Sols vull dir que, si ho fas… No oblides que jo ja et vaig advertir amb un any d’avantatge.
