Ja ho saben vostès, malgrat el silenci dels mitjans convencionals. Com una profecia que s’ha autorealitzat, a Catalunya s’ha materialitzat el xoc de trens. Un conflicte de legitimitats –”legals”, en primer lloc–, si volem dir-ho així. Els partidaris de portar el dret a decidir a rams de beneir n’invoquen una, la pròpia. Els anomenats unionistes, fonamentalistes de l’ordenament jurídic espanyol, una altra. No estic segur, tanmateix, que el conflicte plantejat a Catalunya des de fa més d’un lustre –primer, civil; després, polític– siga només un conflicte entre legitimitats jurídiques.
Montesquieu ja assenyalava en l’Esprit des Lois que el dret és un fenomen relatiu i mutable segons els ciutadans –la vida dels quals pretén regular–, la situació política d’aquell país concret, els costums i les tradicions o la religió heretada en la continuïtat cultural; en definitiva, segons l’estructura social del país a què ens referim. El dret, al capdavall, és “una técnica normativa que contribuye a la implantación de un determinado orden, a la realización de un determinado modelo de organización de una sociedad”, assenyala Elías Díaz, un jurista poc sospitós de vel·leïtats extrasistema. “Es, pues, algo situado en la historia, un resultado o producto histórico; deberá, por tanto, tomarse siempre como base de análisis el Derecho considerado a la altura de nuestro tiempo…”. Per la seua banda, els ja clàssics Acemoglu i Robinson asseguren que el triomf o fracàs d’un país depén de la política i de la qualitat de les seues institucions, ja que els seus serveis públics atorguen seguretat i igualen els drets dels ciutadans. Segons els il·lustres professors, els països fracassen quan les institucions no s’ajusten a les necessitats de l’època. Cap valencià que haja viscut la glaciació del Partit Popular pot incórrer en la frivolitat de menystenir la rellevància de l’entramat institucional en la vida pública del país. Ara bé, convé que les institucions i els ordenaments jurídics que les legitimen s’adeqüen, d’acord amb Montesquieu i també amb Elías Díaz i Acemoglu i Robinson, a les exigències canviants de les societats. Unes institucions i un ordenament jurídic concebuts d’una manera dialèctica i com més acompassada millor als canvis socioculturals, econòmics i fins i tot tecnològics. Els canvis legislatius, per desgràcia, solen ser lents i sovint endarrerits respecte d’aquells altres ressenyats precisament perquè les elits polítiques solen anar per darrere dels moviments socials i les demandes ciutadanes.
D’altra banda, els moviments socials pel reconeixement d’alguna mena de drets civils són, com és sabut, molt més determinants per a l’èxit de la “causa” que el mateix reconeixement dels drets formals. El moviment negre als EUA n’és un exemple explícit. La lluita simbolitzada per Martin Luther King o Angela Davis per la igualtat va abolir els entrebancs legals per a la comunitat negra, però no va assolir, de fet, la igualtat real amb la blanca. Si mirem més a prop, Euskadi i Catalunya són exemples pròxims de la rellevància dels factors cívics i socioculturals com a nervi vital dels projectes polítics respectius, i indicadors alhora de les seues diferències estructurals respecte a l’Espanya oficial. Euskadi, com és sabut, ja va desconnectar d’aquesta Espanya burocràtica amb el seu particular pacte fiscal amb la corona i les elits madrilenyes, precisament perquè les elits basques atorguen més rellevància als factors econòmics que als polítics en l’encaix d’Euskadi al món global. Finalment, la mobilització social sostinguda que ha portat el nacionalisme polític català a la convocatòria del Referèndum de l’1 d’Octubre és tan important (si més no) que el resultat de la mateixa consulta, més enllà fins i tot de la forma institucional del “nou país”. En efecte, la “desconnexió” catalana respecte d’Espanya és un fet psicosocial tangible i difícilment reversible, conseqüència d’un catalanisme cívic que travessa generacions, partits polítics i fins i tot classes socials. No sé quina “legitimitat” legal s’imposarà ni què votarà la gent l’1 d’octubre, si és que vota, finalment. Però em fa l’efecte que el 2 d’octubre, passe el que passe el dia anterior, els catalans hauran reforçat un univers actitudinal i de referències grupals molt allunyat d’una Espanya que, per convicció essencial, no canvia des dels Reis Catòlics i la Inquisició –la primera institució realment espanyola, abolida, per cert, per Napoleó, que no era exactament espanyol–.
