«El poder desgasta sols a qui no el posseeix», va sentenciar qui va estar en el centre de la política italiana durant tota la meitat del segle XX, Giulio Andreotti. Pocs polítics coneixen millor que ell el sentit d’eixes paraules. Els responsables del PP valencià en són molt conscients, i de segur tenen molt present aquesta cita a l’hora d’aclimatar-se al seu estatus d’oposició, que consideren passatger, a l’espera de tornar al seu «estat natural». Perquè, com tothom sap, fa molt de fred a eixe costat de la representació política. La seua estratègia d’adequació s’ha basat en la confrontació ideològica al voltant del model d’escola i, molt significativament, de l’ensenyament en valencià. No és una qüestió banal, ja que, al nostre país, el posicionament en aquestes dues qüestions és determinant.
Després de vint anys d’apostar ininterrompudament i descarada per l’escola concertada a costa de la pública, els dirigents del PP trobaren en aquest àmbit el seu trampolí per a atacar les polítiques del Consell del Botànic i molt especialment el conseller Vicent Marzà, en qui volen personalitzar el «fracàs» d’unes polítiques radicalment diferents a les implementades durant els anys de govern popular. I s’han empleat a fons. Abans que finalitzara el curs escolar van intentar capitalitzar i rendibilitzar les manifestacions contra la supressió dels concerts educatius en Secundària, centrant el seu discurs en la suposada «llibertat d’elecció de les famílies». Posteriorment, a través de la Diputació d’Alacant i amb la cooperació necessària del Tribunal Superior de Justícia, en una resolució molt qüestionable, van aconseguir la suspensió del Decret de Plurilingüisme.
El PP havia fet els seus deures. L’èxit en el front judicial apuntava a la seua victòria en forma de caos a l’inici del curs escolar. Però no ha sigut així. La tornada al col·le, el passat dilluns 11 de setembre, va estar marcada per la normalitat més absoluta i això constitueix una gran derrota per al principal partit de l’oposició. El Consell va clavar un gol per l’esquadra en el temps de descompte mitjançant l’aprovació del Decret Llei de Plurilingüisme i la seua convalidació per les Corts Valencianes. Una iniciativa que agafà el Partit Popular amb el peu canviat i a la qual no va poder reaccionar a temps, més enllà d’utilitzar la trona del Ple de les Corts per a fer comparacions amb el procés sobiranista català i alertar sobre la “fulla de ruta independentista” de, ehem, el PSPV i Compromís, la qual cosa em sembla una estratègia perdedora, llevat que el seu objectiu siga la cohesió dels seus votants i militants més acèrrims.
El ben cert és que, d’ençà de les eleccions de maig del 2015, estava amb l’ai al cor pensant que el primer govern de coalició de signe progressista podia suposar un breu parèntesi en el llarg hivern dels governs populars. Tanmateix, exemples com l’assenyalat serveixen per a allunyar eixe sentiment de temor a mesura va passant el temps. I encara que molts de vosaltres, i jo la primera, posaríeu una nota de “necessita millorar” al govern del Botànic, en cas que en les properes eleccions el PP no poguera recuperar les quotes de poder que va perdre en 2015, ja no podria continuar esmorteint el conflicte intern que hi ha al seu si –ajornat gràcies a la seua nul·la democràcia interna– i que afloraria amb tota la seua cruesa.
Una situació com la plantejada deixaria palés de nou que, com no, Andreotti tenia raó.
