Independència

17 setembre 2017 01:00h

Sembla ben clar que els catalans volen ser independents. Es podrà discutir si els independentistes hi són la majoria absoluta o només la minoria majoritària, però és igual. La voluntat de decidir és perfectament transversal a la societat catalana i no importa ara quines són les causes que expliquen que s'haja arribat a aquest punt. En dues setmanes, la gent podrà votar –o no–. Ni jo ni ningú sap ara mateix si el referèndum de l'1 d'octubre podrà celebrar-se amb normalitat: no tardarem a comprovar-ho. El més lògic és que l'extraordinari aparell coercitiu de l'Estat impossibilite que els esdeveniments es desenvolupen lliurement, d'acord amb el desig de la Generalitat catalana.

Personalment sempre m'ha fet la sensació que una decisió d'aquesta transcendència no hauria de ser sotmesa a l'arbitri de qui traga un vot o una dècima percentual més. Imposar la dependència o la independència d'un país per un 51% a un 49%, posem per cas, em sembla una circumstància d'una certa precarietat democràtica, però això és una discussió de més llarg abast. Crec que Catalunya té dret a voler ser independent, però les forces que s'han conjurat per a impedir-ho són massa poderoses.

Una incògnita que m'assalta i que m'ha fet reflexionar en els darrers temps és com és que la idea independentista ha calat en tants pocs anys en la societat catalana i, en canvi, ha reculat, en la mateixa mesura, en la basca. Partisc del convenciment profund que Catalunya i Euskadi són dues nacions mentalment ja separades d'Espanya, així que la idea d'emprendre una via sobiranista va de soi. Però els bascos, és el fet, han oblidat la vella vindicació d'Ibarretxe, mentre que els catalans s'hi han sumat alegrement al so del tabal i la dolçaina. Algú, amb una mica de mala idea, podria adduir-hi que Euskadi, amb el concert econòmic, viu millor que mai, i que per això no necessita embarcar-se en aventures de resultat ambigu. Si tens el peix al cove –per usar una metàfora apropiadíssima– la teua política no requereix gestos –ni gestes– extraordinaris. Però Catalunya, amb el dèficit fiscal que arrossega (i el deute acumulat consegüent), no tindria més remei que posar-se la cuirassa i eixir a la batalla. Si el raonament fora cert, no valdria, al capdavall, també per al País Valencià? Uns anys més amb l'infrafinançament crònic i ací també podrien sorgir independentistes com bolets al bosc (un empresari potent ja va dir, no fa molt, que això d'"Ofrenar noves glòries a Espanya" li sonava una broma cruel)... Qui ho sap?

Siga com siga, no crec que tot aquest embolic se solucione el 2 d'octubre. Del referèndum –de la impossibilitat de dur-lo a terme amb normalitat– emergirà, probablement, més confusió. Potser llavors podria ser el moment d'assajar una perspectiva convivencial diferent, per part de l'Estat. Però els antecedents no són massa afalagadors: els gestos que pot fer Madrid (finançament, acceptació del plurilingüisme i la plurinacionalitat, etc.), per què no els ha fet ja? Semblem condemnats a enquistar-nos en una malaltia crònica. Tindrem una mala salut de ferro: no ens curarem mai, però això no ens matarà. Si ho acceptem com un consol...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next