“Dubtar és de savis”, diu la dita popular. O, millor dit, deia. Perquè des d’un temps ençà, dubtar és, més bé, d'”equidistants”. O, dit en altres paraules, de covards, de persones que no s’atraveixen a posicionar-se, d’apocats que no gosen dir les coses “com són”.
Fa un parell de setmanes Jordi Évole signava un article d’opinió a El Periódico en què, amb el títol “Difamen l’equidistant”, confessava que escrivia cada cop amb més por. Ho deia a propòsit de la manipulació que alguns mitjans d’un i d’altre tarannà ideològic havien fet d’un altre article seu, escrit just una setmana abans, en què criticava la politització que tant des de l’independentisme com des de l’espanyolisme s’havia fet de l’atemptat de la Rambla. Una manipulació que, com era d’esperar, va anar seguida d’un allau d’insults i desqualificacions cap a Évole via Twitter fins al punt que hi hagué qui encoratjà les masses a anar a escopir a la porta del mitjà on col·labora el periodista català. I el pitjor, no obstant això, encara estava per arribar.
Perquè eixe article en què denunciava la tendència actual a “difamar l’equidistant”, és a dir, a insultar aquell que no està d’acord, o del tot d’acord, amb cap dels dos bàndols enfrontats en un conflicte, lluny d’encendre en alguns l’empatia, va causar just l’efecte contrari: a l’endemà de la publicació de l’article, l’entitat independentista Súmate va penjar a Twitter una foto d’Évole encapçalada amb el lema “se busca”. Poc després, tot s’ha de dir, van demanar disculpes; però, això sí, unes disculpes una mica peculiars, en les quals demanaven perdó i, de passada, lamentaven el fet que “no s’haguera entés la ironia”.
I tant que s’entén, la ironia. La ironia és que un dels periodistes més lúcids i valents amb què comptem està sent insultat i assetjat perquè algunes ments molt més ximples del que es creuen interpreten que distanciar-se del maniqueisme, encara que siga amb raons i arguments, és de covards. La ironia és que sembla que importa més dir les coses “com són”, que reflexionar sobre com són les coses. La ironia és que la ironia és un símptoma d’intel·ligència, però ho és molt més el matís. La capacitat de filar prim, de captar l’escala de grisos que hi ha sempre darrere del blanc i el negre. La sensibilitat d’albirar com són realment les coses, més enllà del que sembla que són. O del que alguns diuen que són.
Jordi Évole sap fer açò i a més ho fa molt bé. I, el més important de tot, ho fa davant d’uns, i d’altres. I a mi em fa molta por que periodistes com ell comencen a tindre por. Davant d’aquesta tendència, sí que no cap l’equidistància.
