La collita de les garrofes coincideix amb el final de l’estiu. La calor ha anat madurant els fruits i, a la nostra casa, al Camp de Morvedre, és una tradició, ja lúdica, fer l’arreplega. Ben d’hora o al capvespre, tot gaudint de l’ombra hospitalària d’aquests arbres tan emblemàtics del paisatge valencià, aprofitem per a conrear una bona conversa en família, intergeneracional, al ritme assaonat de la terra. Costums en extinció, molt malauradament.
Mentre descobríem la riquesa paisatgística de països del nord d’Europa –beneïts, això sí, per abundants precipitacions– les garrofes ens esperaven a Sagunt. I quan més lluny estàvem de la Mediterrània, entre el Bàltic i la Mar del Nord, vam rebre un correu electrònic de Pepa Llidó i de Ferran Zurriaga. No eren bones notícies: una nova amenaça al territori valencià en nom del progrés. El missatge era una crida d’atenció sobre el nou Pla General Estructural de Xàbia, una actuació del qual, segons explicaven, desfaria totalment la trama històrica de marges de pedra seca i de garroferes centenàries del Camí Vell de la Soberana.
Des de la rotonda de la carretera de Dénia fins a l’avinguda del Port, la nova via, coneguda com la Ronda Nord (PCV-CS), sembla que posa en risc de destrucció riuraus, una construccions típiques de la Marina vinculades amb l’elaboració de la pansa. L’execució d’aquesta carretera és “preocupant”, en opinió de Zurriaga i Llidó, perquè, “a més de fracturar el conjunt de la Soberana, provocarà un impacte visual molt negatiu i la conversió d’un paratge singular en un altre de banal, amb molt menys valor paisatgístic i econòmic”.
Aquesta homogeneïtzació del territori valencià és un dels grans temes ambientals i culturals pendents d’abordar abans que es perden els elements més valuosos del nostre paisatge i patrimoni. La garrofa constitueix una d’eixes peces d’elevat valor a la franja més pròxima a la línia litoral. Perquè la garrofera “marca la frontera de les gelades”, com apunta Ferran Gregori, expert de La Unió de Llauradors, qui recorda que, per aquest mateix motiu, aquests camps han patit amb més virulència l’especulació urbanística durant els anys de bonança econòmica.
Vaig conèixer Ferran Zurriaga quan, ara fa un any, La Unió impulsava el projecte Garrofa Viva, una iniciativa per tal de reivindicar aquest conreu, tot coincidint amb l’Any Internacional de la Llegum, pel seu valor econòmic, ambiental, saludable i turístic-gastronòmic. La garrofa és un fruit que l’agricultor s’estima i que acaba regalant al comerciant, però que, amb posterioritat, es revaloritza enormement, sobretot en el cas del garrofí, a causa de la seua utilització en indústries com ara l’alimentària o la farmacèutica. Per aquest motiu, La Unió defensa que s’hi pot trobar viabilitat econòmica, la qual, a més, generaria beneficis ambientals, ja que aquests camps, entre altres beneficis, són aliats per a lluitar contra el canvi climàtic: eviten l’erosió i absorbeixen diòxid de carboni.
La garrofa és patrimoni –natural i cultural–, és paisatge, té potencial econòmic i presenta atractives oportunitats per a la gastronomia i per al turisme sostenible. Ara que València es convertirà en Capital Europea de l’Alimentació Sostenible seria un moment extraordinari per a alçar el setge a les garroferes.
