“No toda la actualidad se centra en Cataluña” és el connector que una presentadora d’informatiu a la ràdio emprà l’altre dia per a continuar amb les notícies més enllà del procés català. I ho digué així, amb cert to desdenyós, cansada d’omplir la meitat del seu informatiu amb un tema que tant li feia cuit com cru. Potser, fins i tot farta d’un incòmode i desmesurat protagonisme de Catalunya als mitjans de comunicació. En qualsevol cas, aquell displicent connector enllaçà amb una altra notícia −aquesta sí− en un to més eixerit. El 34% dels graduats universitaris espanyols acaben treballant en feines de baixa qualificació, una dada que s’ha vist augmentada en set dècimes només en un any −del 2015 al 2016−. Podríem associar “sobrequalificació” de manera positiva, atés que el prefix “sobre-” significa abundància o excés i sempre se’ns ha dit que com més sucre més dolç. Es pot tindre excés de qualificació? Ser el més llest? Malauradament per als nostres egos famolencs, sobrequalificació s’exemplifica mitjançant el jove que ha pagat quatre anys de carrera i un o dos del màster −perquè ara resulta que amb la carrera no vas enlloc− però que passa els seus dies al McDonald’s preparant les caixetes del Happy Meal i preguntant si el xiquet vol el camió o la princesa de regal; realitzant una feina per a la qual no hauria fet falta tanta qualificació.
La font de la notícia era un informe que presentà la setmana passada a Madrid la Fundación Conocimiento y Desarrollo. Des de la meua humil i innòcua opinió, trobe que publicar aquestes dades un mes de setembre ha estat una mica sàdic. Amb el curs acabat de començar, els percentatges cauen per damunt dels estudiants com el gel de l’Ice Bucket Challenge. Cert és que els estudis són un enriquiment personal, que escollim una carrera d’acord amb els nostres gustos, però siguem-ne realistes: també necessitem diners. Que li ho diguen als estudiants d’Humanitats, per exemple, per als quals aquest percentatge, més que gel, haurà estat aigüeta tíbia. Història, Història de l’art, Filosofia… Jo mateixa, en Periodisme, sent com se m’empetiteix la boca cada vegada que em pregunten què estudie.
L’informe carrega les culpes al mercat laboral espanyol, un ens diví i intangible al qual, malauradament, no puc anar a cridar i picar de peus perquè m’assegure un treball d’allò que m’agrada. Resulta que és ell, aquest ens incorpori, qui demanda perfils especialment de baixa qualificació en comparació amb altres països de la Unió Europea. Vaja un ésser avar i cruel! Se m’ocorre que, tal vegada, un esforç major per part dels governants deixaria les coses ben clares a aquest demiürg tan egoista i mesquí. El govern té limitacions, en sóc conscient. Potser si, en lloc de requisar paperetes, intervenir impremtes o posar-se dur amb una xifra d’alcaldes ridículament elevada, canviara l’actitud reaccionària cap a Catalunya, li sobraria temps, què sé jo, per a cantar-li les quaranta a aquest ens amargat. No serà per problemes! Que si l’atur, que si desnonaments de cases que quedaran buides, violència masclista, homòfoba, racista… La nostra societat bull en desigualtats i injustícies. Esperem, doncs, que no se’ls passe l’arròs mentre agiten i remenen el tema català amb la cullera de la repressió.
I si se’ls passa l’arròs, sempre podem anar-hi al McDonald’s. De segur que qui ens atén està molt qualificat.
