La postveritat

21 setembre 2017 01:00h

El meu pare sempre fou un home partidari de la narrativa oral. Sempre tenia alguna història a contar, també ho era dels aforismes, dels refranys i de les sentències populars. Em mirava als ulls, alçava el dit com una talla de sant Vicent Ferrer i, amb la seua veu, la mateixa que tinc jo ara però erosionada per quantitats ingents de tabac i destil·lats consumits, em deia: "Fill, una mentida no és mentida si te l’has cregut". Jo, infant, amb la meua ingènua moral cristiana, intentava informar-lo que estava en un terrible error, però els seus arguments desfeien els meus com un terrós de sucre en la llet. Mon pare, a la seua manera, ja intuïa allò que ara anomenem la postveritat.

En aquells anys de la infantesa era procliu, com molts altres xiquets, a creure en moltes coses, algunes impressionants, com ara un món subterrani format per centenars de túnels que travessaven el subsòl del poble o l’existència d’un drac horrible que vivia entre el barranc del Puig i les marjals de l’Horta Nord.

Era tan cruel aquella bèstia que la gent, quan havia de definir algú com a malvat, deia: "Eres més roí que el dragó del Puig». Al drac, durant uns anys, li feren competència el dimoni: "Estàs fet de la pell del dimoni"; "Barrabàs!" o "Eres més roí que el bou de la presó", vull dir el bou que tancaven al calabós del desaparegut Palau de Puçol. Per culpa del drac, o potser pel maleït costum de malparlar, als pobles valencians, els uns dels altres, o fins i tot per la rima que com una pestilència ataca tot els refranys, s’exclamava el següent: "El Puig, arranca i fuig".

En el meu poble, com en altres, els infants teníem el costum, en les nostres hores de lleure, de criar cucs de seda i anàvem per tot el terme buscant els arbres cada vegada més escassos d’on obtindre la preada fulla de morera que era l’aliment dels nostres lepidòpters.

Quan la necessitat ens obligava a acostar-nos als marges del barranc, anàvem espantats i qualsevol soroll o moviment entre la vegetació ens feia fugir escopetats per a no caure entre els tortuosos queixals de la bèstia.

Aleshores, el camí que unia els dos pobles no tenia pont per a salvar el barranc i calia travessar-lo per dins. Mai no he agafat tanta velocitat amb la bicicleta sinó quan em veia empés a creuar-lo cridant amb el rostre desencaixat de por.

Ara em fa riure el drac i la por que li tenia, però hi ha altres dracs que m’inquieten més, com ara la postveritat, les mentides que ens anem creient, els fabricants i els valedors de tanta i tanta fal·làcia.

Al meu pare, al qual li agradava tant la narrativa oral i altres narratives, com ara la cinematogràfica, no li queien bé els periodistes. Els veia, potser influenciat per les pel·lícules policíaques dels anys trenta i quaranta, com aquells que emprenyaven o dificultaven el camí a l’heroi. Era, a més a més, d’aquella immensa majoria de ciutadans que no li donaven credibilitat a la premsa d’aquest país. El meu pare va tindre un disgust immens quan va veure que publicava els meus primers articles en un periòdic.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next