El 1808, la pintora Élisabeth Vigée Lebrun (1755-1842) va passar una setmana a la casa de Madame de Staël a Coppet (Suïssa), on va gaudir de les vetlades que l’amfitriona organitzava a l’exili i, a més, va començar el retrat en què aquesta apareix com la protagonista de la seua novel·la Corinne ou l’Italie (1807), amb robes antigues i una lira, improvisant versos, sobre una roca del Cap Miseno, al golf de Nàpols. Vigée Lebrun se’n recordava, anys després, a les seues Memòries: “Madame de Staël no era guapa, però l’animació de la seua cara podia dotar-la de certa bellesa. A fi que poguera mantindre l’expressió que volia donar al seu rostre, li vaig suplicar que em recitara alguns versos tràgics, que jo, ocupada com estava a intentar representar-la amb un aire inspirat, amb prou feines sentia. Quan va acabar, li vaig dir: ‘Continueu recitant’; ella em va contestar: ‘Però no m’escolteu’; i jo li vaig respondre: ‘Continueu, igual’. Entenent la meua intenció, va seguir declamant passatges de Corneille i Racine”. Deu mesos més tard, l’artista li enviava l’obra finalitzada des de París, la ciutat de la qual ella també havia hagut d’exiliar-se dotze anys abans a conseqüència de l’estreta relació que havia mantingut amb la reina Maria Antonieta. El 14 de juliol del 1809, Madame de Staël escrivia en una carta adreçada a l’artista: “Per fi he rebut el magnífic quadre i, sense tindre en compte que es tracta del meu retrat, admire la vostra obra. Hi ha tot el vostre talent, que jo voldria que encoratjara el meu, però em tem que això només siga així en els ulls que m’heu pintat”.
Tanmateix, aquesta afirmació no tenia res a veure amb la realitat. Madame de Staël, nascuda el 1766 amb el nom d’Anne-Louise-Germaine Necker en una família acomodada i influent (el seu pare, el banquer Jacques Necker, fou ministre de finances abans de la Revolució Francesa), havia assistit des de ben petita –“asseguda en un tamboret”, diu Albert Thibaudet (Histoire de la littérature française,1936)– al saló que animava la seua mare, Suzanne Curchod. Un saló que es va convertir en un dels més seriosos i famosos de París gràcies a la participació de grans intel·lectuals, com ara Jean-François de La Harpe, dramaturg i crític; el Comte de Buffon, naturalista, matemàtic i escriptor; Gabriel Bonnot de Mably, filòsof, historiador i escriptor, i de personalitats vinculades a l’Enciclopèdia: els contribuïdors François Marmontel, escriptor, i el Baró von Grimm, periodista, crític d’art i diplomàtic, i els compiladors Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert.
El 1795, quasi una dècada després de casar-se, als 17 anys, amb el Baró de Staël-Hoestel, ambaixador de Suècia, Madame de Staël va obrir el seu saló a la Rue du Bac, al Quartier Saint-Germain, on va rebre la nova generació de pensadors. Allí es trobaven, entre d’altres, Lafayette, polític liberal d’origen noble, que va ser nomenat general per Georges Washington i va esdevindre un home clau de la Guerra de la Independència dels Estats Units i de la Revolució; Condorcet, matemàtic i polític revolucionari, pare del laïcisme en l’educació, que va escriure Sobre l’admissió de les dones en el dret de ciutadania (1790), una obra en la qual afirmava que no podia existir un estat democràtic si les dones no hi participaven plenament i denunciava que en la Declaració de Drets del 1789 es violava el principi d’igualtat en la mesura que la meitat de la població en quedava exclosa; Talleyrand, prelat i polític, elegit president de l’Assemblea Constituent el 1790, i Benjamin Constant, escriptor i polític liberal. No debades, “la societat parisenca s’havia reformat als salons en què precisament es discutia, fins i tot es preparava, el nou ordre republicà”, assegura Thibaudet.
Abans, però, Madame de Staël, havia publicat Cartes sobre les obres i el caràcter de Jean-Jacques Rousseau (1788) i, partidària de la Revolució, havia assistit a l’obertura dels Estats Generals el 5 de maig del 1789. No obstant això, la seua defensa d’una monarquia constitucional va fer que, el 1793, s’haguera d’exiliar, per primera vegada, a Anglaterra. Quan va tornar, va traure a la llum Reflexions sobre el procés de la Reina, un al·legat en favor de Maria Antonieta en què manifestava les misèries de la condició femenina. Durant el període del saló de la Rue du Bac, va escriure De la influència de les passions en la felicitat dels individus i de les nacions (1796) i va aconseguir, mitjançant Talleyrand, una entrevista, el 3 de gener del 1798, amb Napoleó Bonaparte, als seus ulls, un liberal amb el qual creia que la Revolució triomfaria. Tot i això, tan bon punt va assolir el poder, aquesta confiança es va esvair i, de mica en mica, es va transformar en menyspreu; un canvi d’actitud que va provocar que, arran d’un discurs de Constant, el general, que pensava que n’era la inspiradora, responguera d’una manera colèrica. L’aparició de l’assaig De la literatura considerada des del punt de vista de les seues relacions amb les institucions socials (1800) i d’alguns articles de fort contingut polític va provocar que, el 1803, n’ordenara el desterrament.
A l’exili suís, Madame de Staël va dur endavant un altre saló, que tenia la voluntat de continuar amb el de la capital francesa, al qual acudien Constant (amant seu durant dècades), August Wilhem Shlegel, Prosper de Barante, Juliette Récamier, companya de Chautebriand, Friedrich Schlegel i Albertine Necker de Saussure. Com deia W.H. Helm (Vigée Lebrun,1915), “La bèstia negra de Napoleó no tenia convidats vulgars”.
