Tallades pel mateix patró

Creuart-te amb un grupet d’adolescents i patir per quan la teua filla arribe a eixa edad, tot és una. No per l’adolescència en sí, que també, sinó per por a no poder identificar-la en eixir al carrer.

Els grups d’adoslescents són com la Trobada d’Escoles en Valencià, però sense dolçaines de fons. Tots allà amb la mateixa samarreta i quan et descuides un segon ja has d’encomanar-te a tots els Sants que coneixes per a trobar els teus fills. Doncs així passa amb les adolescents, complicat encara un poc més perquè damunt no aparten la mirada del mòbil i no pots trobar cap tret identificatiu. Són com fetes en sèrie. Tallades pel mateix patró.

No sé què tal ho portarà això Julio Iglesias, però ara ja totes semblen filles d’un altre: d’Amancio Ortega. Això sí, una altra cosa no, però cas li’n fan. Si Amancio diu que aquesta temporada han de portar transparències, allà que van elles. Que ara diu que millor els quadres, es canvia als quadres i punt.

Abans volien ser xiques Almodóvar i ara xiques Ortega. On va a parar! Bé, també estaven les xiques cocodril, fins i tot amb cançó dels Hombres G –que això ja eren paraules majors–, però almenys podien variar en el color de la samarreta i ja hi havia alguna cosa que les distingia.

No sé, potser és el trauma que em va quedar per haver de portar uniforme durant la meua etapa d’estudiant, però no li trobe la gràcia a això de ser la còpia exacta d’una altra. Bé, si em diuen que puc arribar a ser la còpia de Beyoncé, no és qüestió de fer un lleig però això rebaixaria el miracle de Sant Vicent a Morella a la categoria de simple anècdota i tampoc voldria jo que per la meua culpa hagueren de modificar el retaule de rajoles que llueix d’allò més bé al carrer Verge de Vallivana.

Tant com m’agrada a mi, en eixir de viatge, això de seure en un lloc concret i inventar històries sobre els que passen després de tractar d’endevinar el seu lloc d’origen però, amb les adolescents, ara, fàcil no és.

Les generacions per a les quals el paper higiènic ja és prehistòric i no saben anar al bany sense tovalloletes humides, s’entesten a clonar-se de tal manera que l’exercici d’identificació exigeix d’una habilitat per a la qual no estic preparada. No sé com s’ho faran els mestres a les classes, però a mi veritablement em resulta d’allò més complicat. Per a no quedar malament he optat per saludar a totes les que trobe pel carrer, incapaç de diferenciar entre les filles de les amistats i les que no ho són, però no puc deixar de patir en pensar que, d’ací no-res, tal vegada passa la nit a casa una desconeguda en compte de la meua filla. De tota manera, d’això va l’adolescència, no?, de deixar de reconèixer els teus fills, ja vagen vestits, pentinats i calçats igual o diferent a la veïna del segon. Hauré de mentalitzar-me, però millor ho faig a poc a poc.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat