Vaja per endavant que vull escriure sobre la intervenció de la Institució de les Lletres Catalanes per part del Ministerio de Hacienda; de la ràbia i la impotència que provoca veure l’Estat contra els intel·lectuals, com en l’època més fosca de la nostra història recent i en aquells crematoris de llibres per part de gent ben cega. Que quede clar també que la meua intenció és parlar del suport de les institucions als escriptors, de concentracions i manifestacions de creadors a Barcelona i a València, del discret silenci dels autors del sud, que en som molts, però una mica dispersos, mesurats, prudents, reservats i es veu que poc inclinats a la protesta activa i de carrer.
Tanmateix, tot i que el cap em diu que he d’escriure per fer visibles despropòsits, abusos, ràbies i silencis, encerts i desencerts, no sé per quina raó resulta que la tardor m’ompli de sobte el cor i els dits de records i el passat em nia a la gola com un mos mal paït. Em pense jo que deu ser perquè en el fons necessite buscar el doll d’on mana aquesta indignació que em corprèn i m’ennuega. Per què m’afecta tant l’atac impune i denigrant cap a tot allò que té a veure amb la meua llengua i la meua cultura? Crec que és per ma mare i per l’escola. Sabeu? Recorde nítidament el meu primer dia d’escola a Ibi, ma mare i el seu vestit de ratlles verdes, la meua bateta llistada de rosa i el triangle de color carabassa que marcava la meua carpeta i totes les meues pertinències. I Doña Guillermina, la mestra, així: amb “doña” i sense cognom. A mitjans dels anys setanta molts pares ni es plantejaven que els seus fills algun dia podrien estudiar en valencià. En canvi, ara molts pares s’entesten a lluitar aferrissadament contra l’enriquiment que suposa haver avançat en educació multilingüe. Quines coses més idiotes té la vida!
Ma mare –en glòria estiga-, de fet, no sabia que la nostra llengua tenia una literatura de prestigi. Fins a tal punt li havien robat memòria, història i dret a gaudir de la seua cultura. I que conste que ma mare, a la seua manera, era una dona molt llegida. Veges tu, com són les coses! Ara, amerada de la nostàlgia tardoral, m’ha vingut al cap que ens agradava llegir Corín Tellado i Carlos de Santander i Pearl S. Buck i Frank Yerby.
Després d’aquell primer dia d’escola en vaig tenir molts altres, en molts col·legis diferents, amb mestres castellans, perquè amb mon pare, que era practicant de poble, encetarem un incert pelegrinatge familiar de poble en poble, d’escola en escola, de mestre en mestre, amb la maleta sota el braç i amb aquella petita escletxa que t’enceta el cor cada persona, cada casa, cada paisatge que has de deixar enrere en l’esborronador intent d’arrelar per fi en algun lloc definitiu, de tenir casa nostra. I en aquell insegur viatge, el més meu que tenia era la llengua que parlava amb els meus pares, visquérem on visquérem, les cançons que cantava ma mare mentre feia el dinar: “la muller de don Jeroni porta postisses les dents i un ull de cristall d’augment…”, “A la vora del riu, mareee.. m’he deixat les espardenyes…” i aquelles novel·les que llegíem el dissabte de vesprada arrecerades al braser per a guarir-nos dels duríssims hiverns d’Àvila. Ni de lluny podia imaginar-se ella que aquella xiqueta que es cremava les soles de les sabatilles amb les brases fugint del fred passaria de Corín Tellado als clàssics catalans. Ni per casualitat devia sospitar que un dia faria llibres i ensenyaria a escriure la llengua que ella cantava.
Ella ja no hi és i em pense que és perquè venere els meus morts, respecte el passat i perquè valore els esforços que ve la ràbia i la impotència: perquè entre el que ella sabia de la nostra llengua, de la nostra literatura i de la nostra cultura i el que ara sabem nosaltres hi ha hagut molts avanços. No tants com voldríem, segurament, però hem recuperat història robada, literatura amagada, llengua prohibida. Hem alçat escoles i institucions per a guarir-nos de la humiliació i organitzacions per a restablir la nostra dignitat cultural, que ara es veuen impunement violades i intervingudes a cop d’ordre judicial i tricorni. I després es pregunten per què la gent pren els carrers. Per orgull i dignitat. Per pura necessitat.
