No res està escrit

28 setembre 2017 01:00h

Em declare totalment en desacord amb aquelles persones que creuen i diuen amb una fermesa sòlida que el final de cadascun de nosaltres està escrit fins i tot des d’abans que haguérem vist la primera llum. Són, aquestes persones, individus ben intencionats que busquen una explicació al preu que siga i que confessen que es basen en el fet d'haver estat testimonis al llarg de la seua vida de morts aparentment inesperades. «Mai no agafava el cotxe i aquell dia es va veure obligat a fer-ho i es va matar». «Tenia pressa i no s’aturà amb els altres companys a esmorzar en tal poble i, en arribar a la rotonda, un conductor que no el va veure se’l va endur a ell i a la bicicleta per davant. Fou un xoc brutal». «Feia anys que no corria davant dels bous i aquella vesprada, acomboiat pels amics, tornà a fer-ho, no pogué arribar a la barrera, el bou es féu amb ell i li arrabassà als seus fills un pare». Podria estar el que resta de la setmana escrivint un cas que he sentit, que he viscut, darrere d’un altre, la mort no descansa ni de dia ni de nit.

És cert que, com el poeta Pere March escrigué en el segle XIV: «Al punt que hom naix comença a morir, e morint, creix, e creixent, mor tot dia...», però així i tot crec que res no està escrit.

D’altra banda, no sóc partidari de les casualitats, de dir que les coses passen perquè sí. Tot té un procés. No es desperta una persona o una societat fent un canvi de comportament radical, sinó que això ha estat producte d’una incubació lenta que ha pogut durar dècades, fins i tot segles, i que ara esclata. Solem pensar que la societat actual és producte de les decisions que s’han pres els últims trenta o quaranta anys i que allò que va passar fa cent anys no té res a veure amb nosaltres. Estem equivocats. Res no està escrit, però algunes coses es veien vindre.

Les casualitats no existixen, però d’això al fet que el nostre destí estiga redactat per la mà invisible d’un ésser totpoderós hi ha una gran distància. Si fóra així, quin sentit tindria la vida? On és el lliure albir? Les preguntes es van amuntegant com garbes d’herba i les respostes s’allunyen com verderols espantats deixant el camp de la raó en un silenci sepulcral.

Res no està escrit. El dolor, la tristesa ens reclamen a crits respostes. La falta de respostes ens espanta, ens frustra, ens anul·la la raó, ens fa entrar en espirals de malenconia i així acabem buscant-les allà on siga, fins i tot en conxorxes astrals, en déus capritxosos.

El que sí que està escrit és que, en qualsevol segle, la mort ens ha causat, als humans, un gran impacte emocional i encara és més fort el colp en aquests temps en què l’hem expulsada del nostre entorn, de la nostra quotidianitat. Així que, quan de sobte la mort trau la dalla i sega la vida d’una persona jove i sana, ens impressiona d’allò més i ens deixa enfonsats com un vaixell en un immens oceà de desolació.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next