No seré en absolut original si comence dient que a Catalunya s’està vivint un moment que esdevindrà històric. Una allau de fets que encara haurem d’esperar anys per a saber com seran representats (o interpretats) en els futurs materials que s’impartiran a les escoles públiques de tot l’Estat espanyol, i potser, si la cosa continua igual, de tot Europa. Precisament aquest esbiaixament que de bestreta anuncie és una de les coses que més m’ha sobtat de tot el que està passant. I és que, és al·lucinant l’ús tan desmesuradament apocalíptic que s’ha fet del llenguatge per a informar de l’acció pacífica que ara per ara viu el poble català. Faré memòria: sedició, tumult, provocació, desobediència, violència, discursos tendenciosos, imatges manipulades… de guerra s’ha parlat fins i tot. En definitiva, un bombardeig especialment dirigit a provocar entre els ciutadans un dels sentiments que els estats amb tan poca qualitat democràtica com l’espanyol acostumen a induir: la por. No ho han aconseguit però.
Precisament fixaré el meu article de hui en dos dels mots que més m’han impactat: sedició i tumult. Segurament en la definició d’ambdós podrem trobar la injustícia i la manipulació que s’ha vessat des de tots els estaments institucionals de l’Estat i des de la porquera mediàtica espanyola (sí, ara mateix ho veig més encertat que caverna). Des de la Fiscalia de l’Estat, que ha quedat patent que no és un poder independent i que està al servei de la voluntat política dels governants de torn (i més encara si miren més cara al sol que a la terra) han acusat de sedició bona part dels polítics i agents ciutadans catalans, així com també de crear tumult, dos mots que s’han expandit ràpidament entre l’horda política contrària a la voluntat del poble català d’expressar-se lliurement. De fet, fins i tot un grup d’extremadreta l’ha fet servir en alguna de les seues pancartes. Els han fet un favor, perquè segurament pocs d’aquests futurs premis Nobel que formen els partits feixistes sabien què volia dir.
Mirem les definicions. El DNV recull el mot sedició i el defineix de la següent manera: “Alçament contra l’autoritat establida, l’ordre públic o la disciplina militar”. No cal ser jurista per a entendre que no hi ha cap tipus d’alçament a Catalunya contra ningú, simplement estan demanant pacíficament el dret que els neguen a decidir el seu futur, i més si entenem que un alçament ve recollit al mateix DNV com a sinònim de revolta amb el component de “sedició amb agitació”. També molt recurrent tumult, que ve recollit i definit com a: “Avalot, agitació, confusió, desorde sorollós produït per una multitud”, potser multitud siga l’única cosa certa del que està passant. Doncs bé, aquests mots, semànticament, acullen una flaire evident de rebel·lió violenta, i més encara, en el context en què s’han usat i amb eixe to manipulador que sembla que anuncie una imminent hecatombe, un Armagedon en tota regla vaja. Però dit això, ¿algú creu honestament que algun pare o mare portaria el seu fill o filla a un lloc tumultuós, a un “avalot”, on podrien ser agredits? ¿Algú creu que els polítics i agents socials que cada dia demanen per tots els mitjans possibles que la gent s’hi manifeste en pau i no responga violentament són mínimament sospitosos de fer un “alçament” contra la disciplina militar? Deixeu-me dir que jo, no.
Tornem-hi. Els dos mots, i molts altres amb un to semblant o encara més molest, han sigut vehiculars en l’estat de crispació que ha generat el Govern dels espanyols. Un clima accentuat per la deriva informativa de la majoria de mitjans espanyols, fins i tot d’aquells considerats d'”esquerres”, com La Sexta, d’on recorde constantment una música de fons, quan es parla de Catalunya, tristíssima, acompanyada a més d’una il·luminació tènue, gairebé fosca, a molts dels programes que alberguen tertulians àvids de vessar odi sobre el desig d’un poble a ser lliure. No és nou, això de fer servir la difusió mediàtica per a captar seguidors ja ho feia Joseph Goebbels amb aquell règim nazi que devastà Europa; o també Arias-Salgado i Manuel Fraga al capdavant d’aquell Ministerio de la Información franquista que censurava i controlava la informació.
Acabe ja, i propose fer-ho amb la definició d’un altre mot: feixisme, del qual el DIEC diu: “Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social”. Si ens fixem bé, si som capaços d’evadir-nos del soroll tumultuós que s’escolta a tot arreu, ens adonarem que els tancs i les forces militars que controlen l’oposició política i social, i que ara mateix ocupen els carrers de tot Catalunya, no duen cap estelada, ni tampoc apareix el símbol dels Mossos d’Esquadra, sinó el de la Guàrdia Civil, quan intentes consultar lliurement un web creat sota l’empara de l’article 20 de la Constitució espanyola. Ja veus, quina paradoxa, l’espanyola…
