Ha tancat Chez Lyon, el restaurant del carrer d’En Llop, vora l’Ajuntament de València. Chez Lyon abaixa la persiana després de 40 anys de serveis als afrancesats de la rodalia, que en som una bona colla. El seu steak tartar, el confit d’ànec, les carxofes gratinades o el llenguado a l’ametla –sense l’espina!– han estat una oferta particular per a una clientela també particular. Durant anys, hi he menjat amb amics, coneguts més o menys perillosos i amb algun impresentable. La discreció de Paco Mateu –l’únic centaure de maitre i poeta que he conegut en ma vida!– ha fet d’aquella casa un reservat de converses i maquinacions de tota mena. Paco ha estat alhora animador de propostes literàries –cosa que mai no li agrairem prou. Ben mirat, la bona taula i la literatura conformen un maridatge que només s’explica en un restaurant afrancesat –sempre, com és natural, amb jazz clàssic de fons, talment un bistrot de Saint Michel o un club de Saint-Germain-des-Prés.
Fa uns mesos també va tancar el Forn de Dalt d’Albuixec, on he comprat pa els darrers anys. Un forn que durant dècades ha tret dues fornades al dia –ben enjorn al matí i a mitjan vesprada– perquè tothom tinguera el pa acabat de coure per a l’esmorzar i el sopar. El Forn de Dalt feia producte tradicional: pa variat, pataques i rotllos, dolços i coques salades, ensaïmades, pa d’ou i pastissets de peix o de verdura, carabasses i arròs al forn –obres d’art de primera. Sense canviar mai de posts ni de pales, Carme i Ximo van convertir el Forn de Dalt d’Albuixec en un obrador d’innovacions. Carme hi ha treballat com ningú la farina de forment, però, a poc a poc, hi va incorporar sègol, civada, kamut, espelta i altres cereals per a fer masses, sempre mantenint-ne les vitamines, els minerals i els aminoàcids essencials. El resultat, uns pans més gustosos, més esponjosos o més fibrosos, segons el cas. En paral·lel, Ximo –una enciclopèdia musical, entre altres virtuts!– va incorporar a l’oferta una pastisseria il·lustrada a partir dels ingredients frescos i els sabors tradicionals però amb hibridacions d’alta –com la música que ens recomanava mentre recollíem la comanda. Un privilegi que també passa avall.
He notat els tancaments com ferides en carn pròpia. Chez Lyon formava part de la meua ruta urbanita. Hi vaig compartir taula durant anys amb alguns dels meus millors amics, com Vicent Martínez i Amparo Pont, ja traspassats, la memòria dels quals estarà sempre en una taula alegre, vora el mostrador a mà dreta. El tancament del Forn de Dalt d’Albuixec em deixa sense el producte artesà del dia a dia, un dels petits plaers quotidians. Totes dues pèrdues realimenten un mateix daltabaix material i també emocional. No conec els motius dels tancaments. Potser els lloguers, els impostos i les càrregues econòmiques, no ho sé. Les cadenes de distribució i els centres comercials hi fan pressió. Els hàbits dels consumidors canvien. I potser hi ha encara un reguitzell de causes que demana l’opinió experta.
Aquesta doble desaparició s’inscriu en una espiral de fugida dels nostres pobles i ciutats cap a models aliens a la tradició i la cultura de la confiança. No n’estic segur si a fi de bé. No estic segur tampoc que les polítiques públiques hi puguen fer massa –retòrica de “proximitat” i km 0 al marge. L’oferta de Chez Lyon i del Forn de Dalt pertany potser al nostre món d’ahir. Però en els canvis ens juguem tot un model de relacions i de cultura urbana. El lector pensarà en establiments públics de tota mena que també abaixen persiana –en els cafès, les llibreries i botigues dites de tota la vida. André Gide, un dels escriptors més rellevants de la cultura francesa que representava Chez Lyon, va deixar escrit que “el món és on jo compre el pa i el vi de cada dia”. El meu món és avui menys amable, sense el pa del Forn de Dalt i l’atmosfera de Chez Lyon.
