A Madrid, quasi tot es veu (i viu) de forma diferent. Començant per l’idioma: sent bilingüe, gaudixes d’una condició que et fa tractar segons quins temes amb una sensibilitat que no tothom entén. Llevat que visques a una cova perduda a les muntanyes, segur que has sentit parlar de Catalunya: malgrat que mai hages estat allí, encara que no hages vist de prop la Sagrada Família, malgrat que l’única volta que vas saber de l’existència de les Rambles fou per televisió, arran dels atemptats del passat mes d’agost. Si, amb tot i això, encara no: gran part dels catalans volen fugir d’una Espanya que els ofega, una Espanya que els escanya (mai una rima consonant fou tan escaient), una Espanya que no està en disposició d’escoltar i que és capaç de qualsevol cosa per “guanyar”. Però ací no s’està sotmetent a votació qui serà el nou guanyador del Baló d’Or o quin artista representarà a Espanya al festival d’Eurovisió: ací es parla del dret a decidir. Deixant de banda els interessos polítics, crec que tothom hauria de ser lliure de decidir el seu futur (sempre i quan es faça de forma adulta i responsable). Catalunya batega, Catalunya és un cor que sent i pateix, Catalunya són moltes veus que desitgen ser escoltades. Vaja per davant que no estic en posició de jutjar, perquè des de fora les coses es veuen de manera molt diferent: hui sols vull alçar la veu que he estat callant molt de temps, perquè de vegades l’empatia brilla per la seua absència i tots necessitem saber que els nostres crits arriben enlloc; més encara quan hi ha qui s’entesta a emmudir-te sense ni tan sols haver-te deixat parlar. I és que la ignorància és a sovint més atrevida que passejar-te sense roba pel carrer Colón un dissabte de Nadal: hui dia, malgrat ser 2017, la diferència encara fa por. Hi ha qui fuig de qui creu diferent perquè no l’entén, quan tot seria molt més fàcil si concentràrem els nostres esforços en buscar allò que ens apropa, i no el que ens allunya. Jo mateixa: tinc amigues monolingües que envegen de tal manera el meu bilingüisme que estan aprenent valencià a base de llegir-se les meues columnes. És o no bonic allò de compartir? És o no bonic saber que vivim a un país tan ric que no ens dol saber que sempre tindrem coses a aprendre? És o no bonic saber estimar la terra que xafem? Estic segura que els germans catalans més dolguts no han estat així sempre: estic segura que una ferida d’eixe calibre sols és produïda per haver rebut impactes sobre el mateix lloc una vegada i una altra i una altra i una altra. Cal que Espanya aprenga que per tal de curar una ferida de tant de temps d’evolució. No es pot arrancar la costra de colp i després queixar-se que no deixa de sagnar. Cal que Espanya aprenga que la ferida de Catalunya necessita temps per curar-se per si mateixa i que si no deixa de posar-li “alcohol” per damunt… Mai deixarà de coure.
