El dijous 22 de setembre, un enorme creuer anomenat Moby Dada i decorat amb les imatges de ‘Piolín’, Silvestre i altres personatges de la Warner, s’aproximava al port de Barcelona. Dins s’allotjaven milers de policies i guàrdies civils, envoltats de zones recreatives infantils, efígies a tamany real de Bugs Bunny i moquetes decorades amb tots els colors del l’arc de Sant Martí. La finalitat d’esta expedició, no obstant això, era molt menys amable: el govern els hi enviava amb la missió de prendre la ciutat el dia del referèndum i impedir-ne la celebració. Aquesta peculiar versió postmoderna i Rajoyniana del mite del cavall de Troia és una de les moltes imatges impactants que el govern d’Espanya i la seua manera de “resoldre” la qüestió del dret a decidir ha generat aquestes últimes setmanes. Però, cal reconéixer-ho, no és una més. Per motius obvis, és clar. Però també perquè és profundament metafòrica.
La imatge representa, al meu parer, l’essència de la manera de fer i, per tant, també, en gran mesura, de ser, de Rajoy. Resulta tan patètica que inevitablement activa l’humor. L’origina una pífia tan enorme que pot arribar a encendre alguna espurna de tendresa. I, no obstant això, darrere d’eixa incompetència tan manifesta s’amaga una brutalitat que suscita qualsevol cosa, excepte gràcia.
És esgarrifador contemplar com, davant d’un problema polític i també social de tanta magnitud, un governant pot actuar d’una manera tan cega, insensible, estúpida i repressiva. Fent qualsevol cosa excepte allò que hauria de fer: política. Fent el ridícul, sí; però, sobretot, fent feredat: assaltant mitjans de comunicació, escorcollant impremtes, tancant webs i requisant comunicacions postals; detenint càrrecs públics i persones anònimes sense cap fonament legal; reconvertint el conjunt de forces de seguretat del país en forces de repressió pura i dura. I tot, com si res. Com si fora l’única cosa que es pot fer. Més encara, com si fora, claríssimament, el que s’ha de fer. Amb eixe tipus de seguretat atàvica que brolla de l’absència de pensament.
Hom podria al·legar que no ens ve de nou, que ja hem patit suficients anys de govern de Rajoy com per no estar avesats a la seua ineptitud i, sense anar tan lluny, també a la seua incultura. I és cert. De fet, com ha quedat palés en nombroses ocasions, no és l’únic del seu equip que ha quedat en evidència per la seua manca de coneixements més elementals sobre un munt d’assumptes, entre els quals hi ha al pòdium nocions bàsiques sobre la història d’Espanya o de Catalunya. En aquest sentit, passaran als annals aquelles declaracions d’Esperanza Aguirre en què afirmava que “Espanya és una gran nació amb tres mil anys d’història, i això és el que han de saber els xiquets”. Ho deia Aguirre en ser preguntada pel referèndum Escocés i un possible paral·lelisme amb el cas català. Un paral·lelisme que, com tots, sempre és interessant de fer, ni que siga per evidenciar la distància entre les coses que es comparen.
El 2014, Anglaterra i Escòcia, tot i mantenir una confrontació grosso modo entre conservadors i progressistes, partiren d’un coneixement de la seua pròpia realitat política, així com dels reptes que, junts o per separat, havien d’afrontar. Al llarg de dècades, tant els conservadors com els laboristes britànics van negar el pa i la sal als independentistes escocesos. Però en 1997 començaren a cedir. Michael Keating, director del Scottish Centre on Constitutional Change, explica que “per a la dècada dels noranta, fins i tot els primers ministres conservadors, Margaret Thatcher i John Major, acceptaven, ja que no podien anar en contra de la voluntat dels escocesos, malgrat oposar-se de manera ferotge a la independència d’Escòcia. El seu principal motiu era que el Regne Unit no és un estat unitari homogeni, sinó una unió, les parts principals de la qual no poden mantenir-se unides en contra de la seua voluntat”. A més a més, afegeix el professor que l’experiència d’Irlanda mai els havia sigut aliena.
La principal raó per acceptar finalment el referèndum va ser que el Scottish National Party (SNP) guanyà les eleccions de 2011 per majoria absoluta. De manera que aquells partits del Regne Unit que entre 2007 i 2011 s’havien oposat radicalment al plebiscit calcularen que mantenir aquesta oposició podria deixar-los de costat, mentre que la seua concessió podria atorgar-los una gran victòria, atés que els sondejos d’opinió suggerien que, probablement, guanyaria el “no”. Els britànics, doncs, jugaren una partida política, amb el rerefons de l’estratègia, és clar, però a partir d’un coneixement acurat de la seua pròpia realitat.
Però la dreta espanyola no és l’anglesa, que a dretes la guanyen pocs, ni tampoc es pareix a cap altra dreta d’Europa. Escopeix sobre els llibres d’història sense despentinar-se. Nega les realitats que no encaixen en la seua concepció predeterminada, reduïda i dissecada del món. I, per descomptat, també d’Espanya. Defuig o ataca; parla poc i, quan ho fa, sovint és per a humiliar. I, no obstant això, aquesta vegada han anat més lluny que mai. Com és possible?
Arribem així a un dels interrogants clau de tot aquest assumpte del referèndum. Hi ha, com hem vist, la ignorància i l’estretor de mires del govern central i hi ha, és clar, l’estratègia electoral, tot i que aquesta els està eixint malament per culpa, en gran part, de les dues primeres. Hi ha, ara, més que mai, un Estat de dret cada vegada més al servei de l’Estat i menys al servei del dret, entenent- lo en la seua concepció més àmplia i humana. Eixa en què la legalitat està al servei de la democràcia i no a l’inrevés. Però hi ha més.
Un agent clau en aquesta propagació de la normalització de l’autoritarisme que, al meu parer, estem menystenint, són els mitjans de comunicació majoritaris, que a dia de hui estan funcionant com a corretja de transmissió dels deliris del govern central i que, definitivament, han donat l’esquena al pensament crític i elaborat, a la pluralitat i a la mesura. Quan no, directament, a la decència. L’abast, a més, és transversal: afecta, i de quina manera, al periodisme d’opinió, però també (en teoria) a l’estrictament informatiu. A la xarxa i a la televisió; a la ràdio i als periòdics. Gran part dels continguts periodístics actuals amaren crispació i alarmisme. Superficialitat i maniqueisme. El conjunt de l’establishment mediàtic estatal, a més, es dedica a donar cabuda a un únic relat, i no dic entre els dos possibles, sinó entre els molts possibles, i aquest és el relat de la dreta més rància i constrenyidora de les llibertats, que no només acapara el contingut de la informació, sinó, el que és igual de preocupant, també el to.
Un cas especial al respecte, pensant sobretot en clau d’allò que va ser, i que encara diu ser, el constitueix el diari El País i, en aquest sentit, em vénen al cap dues notícies. El divendres 22 de setembre, enmig de l’escalada repressiva del govern de Rajoy, amb milions de ciutadans entre el desconcert i la por davant del que estava succeint i del que succeiria amb la crisi d’Estat més important d’Espanya des del 23F, aquest periòdic va decidir dedicar tota la contraportada a informar del fet que el rei Joan Carles s’havia proclamat campió mundial de vela als setanta-nou anys amb el seu vaixell “Bribón Movistar”.
Només un parell de dies després, el periòdic publicava un llarg article amb vocació suposadament assagística on dos periodistes unien les seues plomes per desmuntar “Els mites i les falsedats de l’independentisme”, en deu passes. Cap d’’lles deixa indiferent, però l’última anava dedicava a desfer el mite de “Votar sempre és democràtic”, basant-se en la idea que “els referèndums han sigut usats en les pitjors dictadures”. Com a exemple, al·legaven el fet que els nazis d’Àustria ratificaren l’annexió al Tercer Reich per eixa via, entre d’altres coses, “perquè la casella del sí duplicava en tamany la del no”. Crec que no cal afegir cap comentari.
Què s’amaga darrere d’aquesta deriva periodística ocuparia tot un altre article, però sembla clar quin és l’ingredient essencial: res exòtic; un de molt prosaic. Com ocorre quasi sempre: els diners. O, dit en altres paraules, el propòsit de perpetuar-se en el conglomerat de poder conformat, en gran mesura, per cert, arran del “pacte””del 78. Eixe pacte que era tan urgent i tan necessari, però que, no obstant això, momificat en el temps, ha servit per perpetuar tantes ferides i també per obrir-ne de noves. Eixe pacte i eixe cercle de poder als quals determinats mitjans i bastants periodistes semblen aferrar-se coste el que els coste: ja siga els valors que un dia es van tindre, la seua dignitat professional, el fet de posar-se del costat dels ciutadans o, senzillament, el fet de respectar-los. També, tot siga dit, de respectar-ne la intel·ligència.
Fet i fet, aquest és el context en què ens trobem; si més no, mentre escric aquest article, just el dia d’abans “del dia”. Què ocorrerà l’u d’octubre? O, millor dit, què haurà ocorregut quan lligen aquestes línies? Com sobre tantes altres coses, tinc molts més dubtes que certeses. De fet, he dubtat molt durant aquests dies. I encara ho faig. D’una banda, percep massa ombres que s’amaguen darrere del relat pretesament pur i patriòtic de Puigdemont i, a més a més, considere que si de veres ens creiem açò de la democràcia, no tot ho hauríem de compensar amb l’argument de la legitimitat, per molt just que siga allò que es reivindique.
Però si òbric l’enquadrament i valore el context, que és en gran mesura el que conforma les coses, i també les persones i les nostres decisions, si prenc en consideració tot allò a què m’acabe de referir en aquest article, m’agradaria que guanyara el sí. No un sí patriòtic ni unilateral. Un sí al fet de prendre la paraula, i al fet d’ésser escoltats. Un sí al diàleg, a la cultura i a la democràcia. Un sí a trencar amb aquesta societat caciquil i construir-ne una de més justa.
Un sí, clar i rotund, a la vida viscuda dignament. Un sí a la llibertat.
