Deia l’escriptor i filòsof existencialista francés Jean-Paul Sartre que «l’infern són els altres». No vull jugar a hores d’ara a filòsof, no en sóc, no en sé, només sóc un ciutadà que a l’hora de la migdiada llig versos. Però tinc ganes de dir unes quantes coses que alguns pensareu que són obvies. La primera és que per a haver-hi uns «altres» ha d’haver-hi un «nosaltres» perfilat i definit. Nosaltres, per exemple, som els europeus occidentals, els altres aquells emigrants que vénen en massa des d’Àsia, Amèrica o Àfrica fugint de la pobresa, de la guerra, de la persecució. Eixos altres n’hi ha que pensen que vénen a aprofitar-se i malmetre el nostre estat del benestar i els convertixen en els enemics externs que cal combatre per a salvaguardar l’equilibri social, nacional i religiós intern. Però, en realitat, no són ells l’infern, sinó el reflex que veiem en ells de la nostra por, que es convertix en odi i en xenofòbia i fins i tot en violència. Una violència verbal que ens conduïx a l’insult, al menyspreu i a ser propagadors de mentides. Tard o d’hora eixirà la bèstia territorial que portem dins i serem capaços fins i tot de parlar de genocidis. L’altre no és l’infern.
Hi ha també el vosaltres, aquells que formen part formalment del nosaltres però que són diferents, vull dir que són una minoria religiosa, com ara els rohighas a Birmània o els coptes a Egipte; vull dir també minories lingüístiques i/o nacionals, com ara els caldeus a l’Iraq. Davant d’una idea d’uniformitat nacional, aquests «vosaltres» són vigilats pels «nosaltres» amb desconfiança fins a acabar-los convertint en l’enemic intern.
Tindre un enemic intern, segons a quin projecte li va molt bé, li simplifica les coses; cohesiona el «nosaltres» i les tensions entre «nosaltres» i «vosaltres» els arriben a ocultar gestions públiques i privades inconfessables. Però tristament convertix els «nosaltres» en una massa d’intolerants amb els seus dissidents i detractors, que acabaran empesos cap al partit dels «altres» i del «vosaltres».
El respecte a les minories, a la pluralitat i la solidaritat amb els perseguits i amb els pobres són alguns dels grans valors de la democràcia. Si no els respectem, la societat emmalaltix i «nosaltres» en realitat acabem sent l’infern.
Les xarxes socials s’han convertit en vertaderes clavegueres on algunes rates, aprofitant l’anonimat, vomiten la seua ràbia, la seua mala educació, els seus arguments fal·laços sobre la societat i arriben fins i tot a delatar, a perseguir, a assetjar individus com si foren una moderna brigada de la santa inquisició ungits per una sacrosanta veritat. Cada mur, cada perfil, s’ha convertit en el retrat de carnet d’una col·lecció d’individus deshumanitzats.
Fa la impressió que som només éssers primaris als quals algú ha posat en les seues mans uns artefactes tecnològics fabulosos que tenen una part lluminosa, que no és justament la pantalla, i una part fosca. Hi ha qui ha elegit el costat fosc. Viure, ja ho diuen, és prendre decisions, també equivocar-se. Però amb mi per a construir inferns que no compten. Ja en tinc prou de mantindre dia a dia a ratlla els meus dimonis personals.
