Benvolgut poble català,
Sóc una espectadora més que el passat diumenge observà a través d’una pantalla com us colpejaven amb les porres i us disparaven pilotes de goma. Una espectadora en línia, per cert. Ací, a la meua terra, fa anys que no se’ns permet sintonitzar TV3 ni tan sols per a suplir la manca televisiva en la nostra llengua.
El diumenge se’m ficava la pell de gallina en veure com responíeu a la brutalitat i al menyspreu amb clams multitudinaris per la llibertat i la democràcia. Les imatges a la televisió impressionaven. I per això us escric, perquè sapigueu que no esteu sols, que compteu amb la fraternitat de molts altres pobles que entenen la vostra situació. La solidaritat, el pacifisme, l’autoorganització i la festivitat amb què lluiteu i reivindiqueu els vostres drets són admirables. Sé que potser la imatge que s’està donant de vosaltres arreu de l’Estat no us ret justícia. Esteu ben segurs, però, que malgrat tots els vídeos en bucle que intenten exemplificar el “más acoso a policías que violencia de policías”, sabem qui foren les vertaderes víctimes. No obstant això, davant les versions interessades dels mitjans de comunicació i la ignorància en què vivim gran part de la població, és difícil fer-se una idea real del panorama que heu d’estar vivint. No podem (i molts no volem) caure en una visió simple i dualista, com si foren els moros i cristians, els botiflers i els maulets o els blaus i els rojos. Al meu barri, la gent encara debat a les terrasses dels bars si els qui sou als carrers voleu la independència o no, si sou uns antisistema. Molts encara ho creuen, no puc mentir-vos. Però d’altres comencen a despertar de l’embruix i expliquen als seus veïns que vosaltres, els qui passàreu la nit protegint els col·legis, els qui us arriscàreu a la violència del diumenge i els qui encara sou als carrers només lluiteu pel respecte que mereixeu. Un respecte menyspreat per qui alhora us diu, us imposa, que no se n’aneu.
Sou l’exemplificació del poder popular que els joves hem concebut durant anys a través dels poemes d’Estellés o de les cançons d’Obrint Pas, ja sabeu, “lluitar, crear, construir poder popular”. La meua generació, per fortuna cronològica, ha viscut en comptades ocasions escenes de violència policial. Una d’elles fou la Primavera Valenciana, on vosaltres ens donàreu suport com ara nosaltres us el volem donar a vosaltres. Més enllà de les malapteses de governants i polítics, als quals tampoc no vull menysprear amb una generalització injusta, vosaltres heu aguantat la tensió i la violència amb un esperit valent i pacífic. Perquè malgrat les diferències ideològiques (que segur en tindreu) tots s’organitzeu a una, tots crideu junts.
Recordeu que l’odi que veieu no ens representa a tots, que sols el poble salva el poble. Que el que esteu fent passarà a la història com a l’orgull d’una cultura que sempre ha hagut de defensar-se per si mateixa. Recordeu que els carrers seran sempre del poble.
Un poble alegre, unit i combatiu.
