A la vora dels abismes

A finals de l’estiu del 1808, abans d’arribar a la casa de Madame de Staël a Coppet, Élisabeth Vigée Le Brun ja portava un temps viatjant per Suïssa amb la intenció de visitar aquells indrets que havien posat de moda durant la centúria anterior els britànics –sobretot– que duien a terme el Grand Tour. En una carta adreçada a la comtessa Potocka, diu que les descripcions de les rutes per aquest país seran “simples com la natura”. Tanmateix, els comentaris palesen una immersió completa en les idees estètiques que s’havien anat plantejant al llarg del segle XVIII i que, en aquesta època, el Romanticisme havia acabat de consolidar. Així, del recorregut, de Basilea a Bienne, assegura que és “el més pintoresc, el més variat, el més grandiós” i afegeix: “Hi ha paisatges que ultrapassen en bellesa qualsevol dels que es poden veure a l’interior de Suïssa”. En poques línies, doncs, fa referència al pintoresc, al bell i al sublim.

Élisabeth Vigée Le Brun, 'Vista del llac de Challes amb el Mont Blanc', 1807. Pastel sobre paper

D’aquestes tres categories, l’última, el sublim, hi pren una posició rellevant: “Estimada comtessa, si teniu por dels precipicis, no us aconselle el camí de Basilea; no sentiríeu cap altra sensació que la por; els penya-segats, que s’estenen fins on l’ull pot albirar, sense parapets o barreres, es troben a la dreta de la carretera; enormes pedres voregen el costat esquerre. Per poc, no vaig caure en aquests abismes. El cavall del meu cotxe anava de dreta a esquerra a tocar dels precipicis. El camí és estret [...] Vam haver de continuar a peu per tal de no exposar-nos a nous perills...” Quasi cent anys abans, el 1712, l’assagista i periodista Joseph Addison havia començat a parlar de “la deliciosa inquietud i espant” que proporcionava la contemplació de coses d’aquesta mena, grans, sense fi, horroroses.

Élisabeth Vigée Le Brun, 'Autoretrat amb capell de palla', 1782. Oli sobre llenç

Igual que a tants altres viatgers que s’havien aventurat per aquelles terres, els Alps la impressionen força. “El camí que condueix a Berna passa pels llocs més variats. En arribar a la ciutat, es descobreixen quatre llacs en un altiplà i, poc després, la cadena de glaceres i les muntanyes circumdants; l'espectacle d'aquestes grans cadenes colpeja la imaginació”. Addison associava precisament la poètica del sublim al poder de la imaginació, –segons ell– l’esfera de la ment producte de les percepcions visuals. Una poètica que amararia, tant en el vessant filosòfic com en l’espiritual, la pintura paisatgista anglesa i de bona part del continent. D’aquesta manera, la Il·lustració va aconseguir de mica en mica que aquesta regió espantosa, maleïda, es convertira en un paisatge. El 1761, l’aparició de Julie o la Nouvelle Héloïse, de Jean-Jacques Rousseau, va produir que el cantó de Valais fóra vist com a tal, és a dir, no sols tenint en compte el lloc sense més, sinó tot el conjunt de conceptes, sensacions i sentiments elaborat a partir del mateix. De fet, ella, admiradora del pensador, va seguir-ne les petjades: “Vaig anar a Clarence a trenc d’alba; recolzada sobre les ruïnes del xalet de Jean-Jacques, vaig pintar tots aquests llocs tan plens de records novel·lescs”. De camí a Vevey, a la riba del llac Léman, després d’una tempesta que havia enfosquit el cel, un arc de sant Martí va il·luminar la ciutat i, tan bon punt va poder distingir el campanar i les cases, va recordar que “Jean-Jacques havia situat en aquest lloc l'habitatge d'Héloïse”. A l'illa de Saint-Pierre, a Berna, es va posar trista quan va veure la casa de Rousseau “transformada en un infame cabaret”.

Élisabeth Vigée Le Brun, 'Vista del llac de Thun', 1808. Pastel sobre paper

En una altra missiva, Vigée Le Brun escriu: “Estimada comtessa, continueu fent amb mi el viatge per aquest país tan estimat per artistes, poetes i esperits somiadors; els espectacles i les imatges que passaran per davant dels vostres ulls seran de la màxima sublimitat”. El 1757, Edmund Burke, polític i també assagista, afirmava que tot allò que és terrible o actua d’una forma anàloga al terror és una font del sublim; això és, genera l’emoció més forta que la ment pot sentir i, considerat estèticament, pot conduir al plaer. “En sortir de Berna, em vaig dirigir a Thun i, des d’aquí, a la famosa glacera; abans d'arribar-hi, cal travessar la gran vall de Lauterbrunnen, que presenta l'aspecte més salvatge; la vall és tan esquerpa i fosca que no em puc creure que estiga habitada. Tancada per tots els costats per elevades muntanyes, el sol no pot il·luminar-la completament [...] tres quartes parts del dia resta sota el domini de les ombres negres”.

Élisabeth Vigée Le Brun, 'El Mont Blanc i l'Aiguille du Goûter des de la Vall de Chamonix', 1808. Pastel sobre paper

Com William Turner, el 1802, Vigée Le Brun va visitar Chamonix, un lloc que, al seu parer, “no s'assemblava a cap altre. A cada costat hi ha serralades altes farcides d'avets negres; a la dreta, en entrar-hi, aquests boscos tristos es troben tallats per enormes glaceres. Al voltant del Mont Blanc, hi ha els cims de la Dôme i l'Aiguille du Goûter i altres geleres [...] Aquesta vall salvatge sorprèn, però no encanta”. I també es va acostar a l’anomenat Mer de Glace, tot i que, a causa de la “gran quantitat de viatgers”, va decidir dirigir-se de seguida cap a la glacera de Bosson, que va pintar des de la part frontal “recolzant el portafolis a l’esquena de l’acompanyant”. Impregnada de l’esperit de l’època, Vigée Le Brun no es va poder resistir a eixir de l’estudi i de l’entorn aristocràtic en què sempre es va moure a fi de sentir la natura de primera mà i traslladar-ne les impressions al paper. Dissortadament, moltes de les obres i esbossos –en general, pastels– que hi va dur a terme han desaparegut.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat